PROFESSIÓ DE FE
 

Feixuga i sense gales sentí mon cor un dia
la musa dolça i tendra del valencià verger:
los ritmes del gran mestre^* donaren-li harmonia,
les Illes d’or sos càntics, ses trobes Verdaguer.

Ni em plau, ni vull saber-ho, si sóc o no poeta;
jo cante segons pensa i sent lo meu bon cor,
i vixc humil i pobre, com viu la violeta,
donant perfums a l’arbre que aniua mon amor.

Jamai podrà ma llira somniar les notes belles
dels cants que m’afalaguen i adormen l’esperit,
puix semblen cors dolcíssims de citres i donzelles
que em pugen fins la glòria deixant-me embadalit.

Jo cante sense notes les gestes de la terra,
costums, estils i faules del poble valencià,
i escric en esta parla, que hui tothom desterra...;
si fóra de Castella, cantara en castellà.

Vullc viure en la barraca voltada de bardissa
que guarde de mos pares i embaumen los rosers;
anar tots los diumenges tranquil al poble a missa;
demprés, a recrear-me dels camps en los quefers.

No vullc saber dels hòmens com pensen ni què volen:
los uns la llum demanen, los altres la foscor;
jo enmig de tants de dubtes que a l’ànima condolen
baix l’arbre sant m’ampare de pàtria, fe i amor.

Vullc víurer a soletes, ab ma volguda esposa;
ab ella me pareixen los jorns sempre novells;
del món i ses follies, ja tot me dóna nosa;
deixeu-me que el cor vole, com volen los aucells!