POBRA PÀTRIA!
 

Nostra pàtria endogalada
i escarnida i sabrejada,
catalans, avui veiem;
i la llengua ha de ser muda,
i la mà no pot dar ajuda,
i ab la ràbia continguda
nostres cors assadollem.

          Beguem, beguem,
     no ha sonat l’hora encara;
          beguem, beguem,
     que prou la sentirem.

Com un roure que l’esbranquen,
de la pàtria ens en arranquen
tot lo noble i fort i gran;
ni els tresors d’antiga herència,
ni els esplets de nova ciència,
ni el treball, ni la consciència,
res per viure ens deixaran.

          Beguem, beguem,
     no ha sonat l’hora encara;
          beguem, beguem,
     que prou la sentirem.

Nostres naus arraconades,
empobrides i corcades,
van podrint-se dintre el port;
nostra indústria feinadora,
l’han ferida ab mà traïdora;
lo Dret vell espera l’hora
com un condemnat a mort...

          Beguem, beguem,
     no ha sonat l’hora encara;
          beguem, beguem,
     que prou la sentirem.

Pobra pàtria malferida!
Pobra mare adolorida!
On hi ha mal com lo teu mal!
En ta sort desesperada,
què espera ara ta fillada?
Quina sang li has enconada,
que no et sap trencar el dogal!

          Beguem, beguem,
     no ha sonat l’hora encara;
          beguem, beguem,
     que prou la sentirem.

Oh, vindrà, vindrà el gran dia
que es desperte qui dormia,
i els més sords hi sentiran!
Ah, llavors, tothom alhora,
quin esclat de «via fora»!
Fins los morts, en sonar l’hora,
de la tomba s’alçaran!

          Beguem, beguem,
     no ha sonat l’hora encara;
          beguem, beguem,
     que prou la sentirem.