LA PINEDA
 
 

Caminàvem pel bosc, com se camina
per una catedral. Nos internàvem
plens de recolliment, plens de misteri
          i parlant en veu baixa.

Com a través de cisellada ogiva
la llum de l’alba entre el brancall passava,
i amb ses irisacions les negres soques
          xapava d’or i grana.

Al cim de cada soca, que emergia,
com columna arrogant, de la muntanya
s’estremia dels pins la verda mesa,
          capitell d’esmeralda.

Ocult entre l’espessa nervadura
del brancall ufanós, dormia un àngel,
nimbada de penombra l’àurea testa
          i arraulides les ales.

I ha aparescut el sol. Les flors, obrint-se,
i els rossinyols, cantant, han dit hossanna;
llavores les daurades cabelleres
          han sacudit els àngels.

I empunyant amb l’esquerra una viola
i amb la dreta un arquet moll de rosada,
han preludiat l’himne eternal del fiat,
          despertador de l’ànima.

I creixent amb la llum, que poderosa
la terra i cel enamorada abraça,
l’himne del bosc solemnement s’eleva
          amb accents de pregària.

S’eleva al firmament, i apar al fondre’s
una nota, una veu, una paraula;
paraula començada al primer dia
          i no acabada encara.