A HORACI
 
 

Príncep afable de la docta lira,
mestre i custodi de la forma bella:
tu qui cenyires de llorer i murta
          doble corona,

ara tolera que una mà atrevida
passi a mon poble la que amb tal fortuna
tu transportares al solar de Roma
          cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes
fines la llengua de ma pàtria dura;
mes també noble hi sonarà: ma pàtria
          filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,
clara i robusta com sa mare antiga,
guarda en ses terres per llavor de glòria
          cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònit
ossos i marbres i joiells hi troba,
armes, monedes i penons que ostenten
          l’àgila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuria
sens enyorança ta divina Musa
dins eixa terra que cenyeix la blava
          mar de Sirenes.

Illa és galana, on el sol de Grècia
brilla puríssim, i d’ardenta saba
pròdig, li dóna amb lo raïm alegre
          l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui
clàssiques formes, i l’antiga Musa,
just amb sos propis ornaments, ma pàtria
          veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,
febre als poetes inspirant, ungleja
l’arpa plorosa, i entre fang destil·la
          fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,
dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!...
Mestre, amb ta bella, cisellada copa,
          deixa-m’hi beure.

Deixa que tasti la sabor antiga
que omple tes odes i dins elles dura
com un vi ranci de Falern que guarden
          àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,
febre i deliris d’embriac no dóna;
dóna la calma de l’Olimp, la sana
          força tranquil·la.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca
l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:
l’art és sa vida, que entre goig o penes
          guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten
grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,
negres ensomnis que en un llit de plomes
          posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba
crida i s’empaita disputant la presa
que la Fortuna dins la pols humana
          llança per riure.

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,
seny i bellesa agermanar, oh artista!,
seny i bellesa que amb la lira formen
          digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,
guia la dansa de gentils estrofes,
tal com Silenus, el vell gris, guiava
          dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona
donen al ritme la lleugera planta:
riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi
          d’alta ambrosia.