LA SERRA
 
 

          «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»

Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada per damunt Ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
               dins la serra immensa
que l’illa travessa, que l’illa defensa
               de la tramuntana,
llavors de la serra surt una cançó,
surt una harmonia que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que enyora ton cor;
som la camperola que presents te duu,
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»

Oh flor de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
               i té la cintura
               com un gerricó!
L’aviram la volta amb gran voleteig
quan de matinada crida son estol;
amb capell de pauma se guarda del sol
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants escudelles,
confitar codonyes, adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
               canta codolades
               i sap contarelles
               d’alicorns i fades
               i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
               encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret
quan dins la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
               que ella coneix bé.
És l’euga ensellada del pubill qui ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
               s’asseu devora ella;
               i encara no brilla
               l’estel del matí,
reprèn la tornada pel mateix camí.

I llavors la fosca de la nit que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents que bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
               el gorg que no es mou
               dins la penya brava,
               com gota de rou
               dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
               tot és una festa
               que canta d’amor.

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
               flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se decanta...

     «Copeo, copeo, copeo traïdor:
               roseta encarnada,
               si t’he agraviada
               jo et deman perdó...»

Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
               de la serralada,
tota silenciosa i tota nimbada
               de serenitat...
               encara ressona
               la veu argentina
               d’aquella fadrina
               que serà madona:
«Jo som la pagesa que presents te duu;
jo vénc de la serra, mes no som per tu.»

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’ausinar,
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaragdina del fullatge espès;
càntics de revetlla que arriben al mar
de l’església oberta com un ull encès;
               mules trotadores
               que cascavellegen
               per la carretera
               del coll en avall;
               falles que flamegen,
               seguint la primera
               de les balladores
               en la nit del ball;
               soledat feresta
               on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrofers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cos;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
               sanitosa flaire
               de la pagesia;
               llumeneret blau
               que l’ànima atrau
               de la minyonia...
sou l’exquisidesa, sou l’encantament
               on l’ànima hi sent
               de la pàtria mia.