CANÇÓ DELS PINS
 
 

De la costa brava som la cabellera,
i sobre els abismes del mar avançant,
som de la Roqueta la visió primera
       que saluda de lluny el navegant.

Quan l’illa va néixer, la mà creadora
en la terra verge llençà la llavor
de la raça nostra qui, dominadora,
       pertot arreu la clapa de verdor.

Som una harmonia de l’illa qui canta;
de la nostra escorça degota salut,
i sota l’espessa verdor onejanta,
       pul·lula un món d’eterna joventut.

Tribus espargides que es veuen d’enfora,
alenam empeses per un ritme sol;
si un pi destralegen, la pineda plora;
       si la pineda cau, l’illa se’n dol.

Aquí la llegenda hi té son hostatge,
palau de columnes que s’alcen a mils;
van, al clar de lluna, per sota el ramatge,
       blanques visions de túniques sutils.

Coronam la serra de segles enrera,
i, sobre els abismes del mar avançant,
som de la nostra illa la visió primera
       que encoratja de lluny el navegant.

Aquí la sofrença hi troba col·liris,
l’insecte s’hi penja de l’or que ha teixit;
i el pastor, a l’hora que es baden els lliris,
       hi consulta l’horari de la nit.

Atreïm a la terra la boira qui passa;
som l’aura divina de la llibertat;
si la destral sona, com una amenaça,
       retruny al cor d’un món esparverat.