|
LA SERRA
«Copeo, copeo, copeo traïdor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman
perdó...»
Qui me duu l’estrofa, plena de perfums,
abella brunzenta
de la soledat?...
Quan de ma finestra, a encesa de llums,
estenc la mirada
per damunt Ciutat,
i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana,
dins la serra immensa
que l’illa
travessa, que l’illa defensa
de la tramuntana,
llavors de la serra surt
una cançó,
surt una harmonia
que es torna visió:
«Jo vénc a parlar-te d’una vida d’or,
de la vida lliure que
enyora ton cor;
som la camperola
que presents te duu,
jo vénc
de la serra, mes no som per
tu.»
Oh flor
de muntanya, fina morenor,
oh la pageseta que és una pintura
i té la cintura
com un gerricó!
L’aviram la volta amb gran voleteig
quan de matinada
crida son estol;
amb capell
de pauma se guarda del sol
quan rega els bellveures vora el safareig.
Per servir als pobres fumants
escudelles,
confitar codonyes,
adobar gonelles
o guarir les nafres, no hi ha millors dits;
canta codolades
i sap contarelles
d’alicorns i fades
i poals florits.
Al fons de la cambra porta a la padrina
el vas ple d’escuma de la llet que muny;
encara és fadrina,
mes serà madona d’un terme de lluny.
La nit del dissabte, se posa a escoltar
i el cor d’alegria li bat en secret
quan dins
la salvatge negror de l’estret
on la coma acaba, sent un eguinar
que ella coneix bé.
És l’euga
ensellada del pubill qui
ve.
Arriba a la clastra, bota de la sella;
escomet els amos, escomet la filla,
s’asseu devora ella;
i encara no brilla
l’estel del matí,
reprèn la tornada
pel mateix camí.
I
llavors la fosca de la nit que minva,
i tots els paratges, ecos i llumets,
els torrents que bramen al peu de la timba,
el matí que esclata en mil saluets,
els galls que desperta, les penyes que daura,
els bous que pasturen, el parell que llaura,
les viles disperses en la vall sublim,
el boc que corona la roca del cim,
el gorg que no es mou
dins la penya brava,
com gota de rou
dins una flor blava,
les dones que renten i la que entrecava,
olivars, pollancres, vinyes, sementeres,
molins i masies i castells roquers,
pel jove qui passa, plena de dolçor
de la festejada l’ànima xalesta,
tot és una festa
que canta d’amor.
Oh
esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d’allà endins,
flor de rustiquesa
que em duu l’enyorança de la jovenesa!
Si per amoixar-li
la cua penjanta
m’inclín a la jove, ella se
decanta...
«Copeo, copeo, copeo
traïdor:
roseta encarnada,
si t’he agraviada
jo et deman
perdó...»
Ella se decanta i desapareix;
i mentres s’allunya i se converteix
en llum solitari lo que era visió,
en llum solitari dins la majestat
de la serralada,
tota silenciosa
i tota nimbada
de serenitat...
encara ressona
la veu argentina
d’aquella fadrina
que serà madona:
«Jo som la pagesa
que presents te duu;
jo vénc
de la serra, mes no som per
tu.»
Oh
esquerpa cadena de puigs gegantins!
Ginebrons balàmics, estepes i pins;
sitges que negregen sota l’ausinar,
soleiada ardenta que besa el pinar;
ombra esmaragdina del fullatge espès;
càntics de revetlla que arriben al mar
de l’església oberta com un ull encès;
mules trotadores
que cascavellegen
per la carretera
del coll en avall;
falles que flamegen,
seguint la primera
de les balladores
en la nit del ball;
soledat feresta
on sembla que udola
d’obscur fratricidi la gòtica gesta;
trilleig de campanes que el vilatge endola;
endolats que resen i de dos en dos
cap al cementiri segueixen la caixa;
garrofers que freguen amb la branca baixa
les veles dels carros que van an el cos;
tonada del batre, cadència moresca;
mèl·leres que boten per dins la verdesca;
famílies que volten la font de salut,
i fruites que es fonen dins la boca fresca
plena de rialles de la joventut;
musa cançonera, vella rondallaire;
sanitosa flaire
de la pagesia;
llumeneret blau
que l’ànima atrau
de la minyonia...
sou l’exquisidesa, sou l’encantament
on l’ànima hi sent
de la pàtria mia.
|