|
A CATALUNYA
Invicta Catalunya, casal dels nostres avis,
per a cantar tes glòries com cal
en ta llaor
potser no tinguen força bastant mos
pobres llavis,
però mon cor s’esclata
com poncelleta en flor.
València podrà dir-te lo que ma tosca llengua
no atina a expressar clara, mos dèbils pensaments,
perquè ma dolça pàtria te vol d’altres en mengua,
d’altres que no nos guarden
tos nobles sentiments.
Per ço
cada diada a vore’t afanyosa
son cap València aixeca sobre l’altiu Montgó,
mentres ne fa de guaita lo
mont Penyagolosa
com vigilant les glòries del regne d’Aragó.
Lo nostre escut, comtessa, és teu, com
nostra història;
ta honra, nostra honra; ta llar,
la nostra llar.
Mentres València vixca, no cantarà
victòria
lo qui es
propose, indigne, ton rostre fuetejar.
Com navegant que mira den del vaixell la terra
que guarda a sa família, son més
preat tresor,
aixina, oh Catalunya, ma
vista a tu s’aferra
ab encisera joia, ab lo daler
del cor.
Jo t’am com a la nina
que dins mon pit fa hostatge,
ab lo mateix afecte que guarda lo cor teu,
ab la tendrura
immensa i ab tot lo sant coratge
que vullc a los meus pares
i ab lo que adore a Déu.
Jo t’am, oh noble terra!, ab
eixa gelosia
ab què l’avaro
estima son amagat tresor,
com la salut lo pobre que jau
en malaltia,
com aima la rosada lo càlzer de la flor.
Jo t’am perquè és tot una la sang de nostres venes;
lo teu llenguatge, el nostre; tos reis, los
nostres reis;
ta joia, nostra joia; tes penes,
nostres penes,
i un jorn tots vàrem tindre
molt paregudes lleis.
València i Catalunya,
per conquerir la glòria,
un temps juntes lluitaren ab tan potent
tesó
que, al fullejar les gestes que
formen nostra història,
hui encara el món lis
dóna tribut d’admiració.
Per conservar aquestos
records grans i famosos,
fem com abans ho feren nostres antepassats:
juntem molt més los llaços
estrets i carinyosos
que mai no deslligaren
ni vents ni tempestats.
Juntem-se com se junten dels esposats
los llavis,
lo jorn primer que crema l’antorxa d’Himeneu;
juntem-se com se junten los néts
ab los seus
avis,
quan estos, agrunsant-los, bressol fan del pit seu.
Invicta Catalunya, arxiu d’eterna fama,
mare de mils
de pobles als moros recobrats,
la germanor València en alta veu proclama,
jamai trenquem los llaços que
amor ha ben lligats.
|