EN LO MONESTIR DE LA MURTA
 

Salve, runes venerandes
del monestir de la Murta.
Lo trobador que us contempla
plorant amarg vos saluda.
No vol polsar hui sa llira,
puix sols li inspira sa musa
tristesa que el cor li apena,
record que la sang li abrusa.

Santes runes trepitjades
de la pàtria benvolguda,
gran monestir dels Jeronis
de la Verge de la Murta,
¿a on estan tos pobres monjos?,
¿tes alaixes, qui les usa?;
buides estan les capelles,
tos altars la terra oculta,
tos murs quartejats se cauen,
de tes voltes no en veig una,
tes pintures primoroses
no les troba qui les busca.
Don Diego Vich, tos esforços
s’han trocat en la gran runa!
Més que del temps los estragos,
los hòmens, ab sanya crua,
t’han convertit com t’encontres,
sant monestir de la Murta.
També tes glòries antigues,
cara València, una a una
t’han robat ab la corona,
i ara dus la testa nua,
i, ai Déu meu!, també et contemple,
com lo monestir, en runa.

Lo trobador que gemega
als peus de tes runes, Murta,
tota la sang de ses venes
gustós donaria d’una
per a vore’t i admirar-te
restaurada esta centúria,
a l’ensems que els furs gloriosos,
la independència perduda,
les llibertats sacrosantes,
de l’avior glòria fusa,
i l’empori de la llengua
de la pàtria benvolguda.