|
HIMNE IBÈRIC
I
Cantàbria! som
tos braus mariners
cantant enmig les tempestats:
la terra és
gran, el mar ho és més,
i terra i mar són
encrespats.
La nostra
vida és lluita,
el
nostre cor és fort,
ningú
ha pogut tos fills domar:
només
la mort, només la mort,
la
neu dels cims, el fons del mar.
II
La
dolça Lusitània – a vora del mar gran,
les
ones veu com vénen – i els astres com se’n van;
somnia
mons que brollen – i mons que ja han fugit.
Li van naixent els somnis
– de cara a l’infinit.
Per’xò està trista –
però amb dolçor:
Lusitània! Lusitània!
Esperança...
amor...
III
De les
platges africanes
ha vingut la gran cremor,
i
els jardins d’Andalusia
han florit amb passió.
Flor
vermella en cabell negre,
ulls de foc i cos suau,
ets
la terra de les danses
perfilant-se en el cel blau.
Canta,
canta, Andalusia,
el teu gran esllanguiment,
i
en el vi de tes collites
do’m a beure el sol ardent.
IV
Al crit
de la tramuntana, – ballem la sardana
a
vora el mar blau:
davant
la neu del Pirineu
sentint
llunyans – uns altres cants...
Cap
viu! Catalans,
s’anuncia
el gran esdevenir.
Vindrà
pels cims, – vindrà pel mar:
a
tot arreu hem d’acudir
a
punt per viure i per morir,
per
greu sofrir... per triomfar!
V
UNA VEU
Sola, sola enmig
dels camps,
terra endins,
ampla és Castella.
I està
trista, que sols ella
no
pot veure els mars llunyans.
Parleu-li del mar, germans!
VI
El mar és gran i es mou
i brilla i canta,
dessota els vents bramant en fort combat,
és una immensa lluita
ressonanta,
és un etern deler de llibertat.
Guaitant
al mar els ulls més llum demanen,
bevent
sos vents els pits se tornen braus;
anant
al mar els homes s’agermanen,
venint
del mar mai més seran esclaus.
Terra
entre mars, Ibèria, mare aimada,
tots
els teus fills te fem la gran cançó.
En
cada platja fa son cant l’onada,
mes
terra endins se sent un sol ressò,
que
de l’un cap a l’altre a amor convida
i
es va tornant un cant de germanor;
Ibèria!
Ibèria! et ve dels mars la vida,
Ibèria!
Ibèria! dóna als mars l’amor.
1906
|