AL PUNT QUE HOM NAIX, COMENÇA DE MORIR...
 

Al punt que hom naix, comença de morir,
e morint creix, e creixent mor tot dia,
que un pauc moment no cessa de far via,
ne per menjar ne jasser ne dormir,
tro per edat mor e descreix a massa,
tant que així vai al terme ordenat,
ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat,
mas pus avant del terme null hom passa.

Trop és cert fait que no podem gandir
a la greu mort e que no hi val metgia,
força ne geny, rictat ne senyoria,
e trop incert lo jorn que deu venir,
com, quan ne on, que tot arnés trespassa,
e no hi té prou castell, mur ne fossat,
e tan lleu pren lo neci co el senat,
car tots som uns e forjats d’una massa.

Bé sabem tots que hic havem a-s eixir
o tard o breu, que no hi val mesestria.
Breu és tot, cert, qui pensar-ho saubria,
mas lo foll hom no se’n dóna cossir,
que, remirant sa carn bella e grassa
e el front polit e lo cos ben tallat,
ha tot lo cor e lo sen aplicat
als faits del món, que per null temps no es llassa.

Si bé volem un petit sovenir
com som tots faits d’àvol marxanteria,
e el sútzeu lloc on la maire ens tenia
e la viltat de què ens hac a noirir,
e, naixent nós, roman la maire llassa,
e nós, plorant de fort anxietat,
entram al món ple de gran falsedat,
que adés alciu e-s adés nos abraça.

Oh vell poirit, e què poràs tu dir,
qui et veus nafrat tot jorn de malaltia?
Missatge cert és que la mort t’envia,
e tu no el vols entendre ne-s ausir;
mas, com a porc qui jats en la gran bassa
de fang pudent, tu et bolques en pecat,
disent, tractant, fassent molt bal barat
ab lo cor fals e la mà trop escassa.

De cor preion deuríets advertir
en l’estat d’hom, qui tots jorns se canvia,
que el ric és baix e el baix pren manentia,
e el fort és flac, e el flac sap enfortir,
e, el jove sa, dolor breument l’acaça,
e mor tan lleu co el vell despoderat,
e el vell mesquí fai lleó de son gat
e pensa pauc en la mort qui el menaça.

Dieus sap per què lleixa mal hom regir,
o foll, o pec, e los bons calumnia,
que tal és bo com no té gran bailia
que és fer e mal si ho pot aconseguir,
e tal humil quan és monge de Grassa
que és ergullós quan ha gran dignitat,
e tal regeix una granda ciutat
fóra millor a porquer de Terrassa.

Qui bé volgués a Dieu en grat servir
e-s en est món passar ab alegria,
tot son voler a Dieu lleixar deuria,
e no pas Dieu a son vol convertir,
car Dieu sap mills a qui es tany colp de maça
per acabar, o qui tenir plagat
per esprovar o fer sa volentat
d’açò del sieu e que és raisó que es faça.

Del Paire Sant hai ausit, quan trespassa
d’aicest exil, al Juí destinat,
que dits: «Er fos ieu un bouer estat,
que honor d’est món a pecats embarassa!»

Eu, Peires March, pregui Dieu que a lui plaça
donar-me cor e voler esforçat,
que-s ab plaser prenda l’adversitat
e sens ergull lo bé qui breument passa.