PREN-ME ENAIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATJA...
 

Pren-me enaixí com al patró que en platja
té sa gran nau e pensa haver castell:
veent lo cel esser molt clar e bell,
creu fermament d’una àncora assats haja.
E sent venir sobtós un temporal
de tempestat e temps incomportable;
lleva son jui: que si molt és durable,
cercar los ports més que aturar li val.

Moltes veus és que el vent és fortunal,
tant que no pot surtir sens lo contrari,
e cella clau qui us tanca dins l’armari
no pot obrir aquell mateix portal.
Així m’ha pres, trobant-me anamorat
per sobresalt qui em ve de vós, ma aimia:
del no amar, desalt ne té la via,
mas un sol pas meu no hi serà trobat.

Menys que lo peix és en lo bosc trobat
e los lleons dins l’aigua han llur sojorn,
la mia amor per null temps pendrà torn,
sol coneixent que de mi us doneu grat.
E fiu de vós que em sabreu bé conéixer
e, conegut, no em serà mal graïda
tota dolor havent per vós sentida:
lladoncs veureu les flames d’amor créixer.

Si mon voler he dat mal a paréixer, 
creeu de cert que vera amor no em lluny:
pus que lo sol és cald al mes de juny
ard mon cor flac, sens algun grat meréixer.
Altre sens mi d’açò mereix la colpa:
vullau-li mal com tan humil servent
vos té secret per son defalliment.
Cest és amor, que mi, amant, encolpa.

Ma volentat ab la raó s’envolpa
e fan acord la qualitat seguint,
tals actes fent que al cos és defallint
en poc de temps una gran part de polpa:
lo poc dormir magresa al cos m’acosta;
dobla’m l’enginy per contemplar amor:
lo cos molt gras, trobant-se dormidor,
no pot dar pas en aquesta aspra costa.

Plena de seny, donau-me una crosta
del vostre pa, qui em lleve l’amargor:
de tot menjar m’ha pres gran dessabor
sinó d’aquell qui molta amor me costa.