ALS FATS COMAN TOT QUANT SERÀ DE MI,...
 

Als fats coman tot quant serà de mi,
puix só estolt de ma elecció:
mon seny és mort, a qui Déu no perdó,
puix al començ del tot me derrenclí.
Ja no és temps tenir frens al voler,
malalta és ma bona voluntat
e vaig en lloc on no vull ser portat:
só descontent de tot quant pusca fer.

Sí com a l’hom no li basta poder, 
paralitic, quan és en peus llevat,
a anar al lloc on vol esser anat,
ans cau o tort va, contra son mester,
ne pren a mi, que faç lo que no em plau
i aquell voler de la raó és vençut,
e si el complac mon delit és perdut,
perquè sens cor faç quant de mi vejau.

Sí com als vents és donada la nau
mentre és debat als mariners vengut,
lladoncs la nau son camí ha tengut
per senya tal qual ans del contrast jau,
ne pren a mi, car mon enteniment
ha gran debat ab lo voler del cos;
determenar llur debat clar no gos:
penjant lo temps, l’apetit vaig siguent.

Passà lo temps que fui d’amor content:
si bé tostemps sentí ses grans dolors,
mescladament dolçors ab amargors,
creia rei ser veent-me d’ell sirvent.
Jo fui content de sos mals sens los béns,
per bé que el mal sens bé no pot venir,
mas jo amprenc per ell més que morir:
malament viu qui en mal fer no té frens.

Oh tu, amor, qui ton poder m’estens
així fortment que no et puc resistir,
ix fora mi, puix en plaer no gir
ma voluntat a fer tos manaments!
Vulles haver en contra mi ergull!
Lleixa vassall qui no et vol per senyor!
Quin moviment venç aquesta dolor,
fent-me jaquir ben fer, de qui em despull?

Aquest meu fet, bona fi no l’acull
e lo present és ple de gran tristor:
aquesta ve del dan avenidor,
que de present lo tinc davant mon ull.
Jo el soferré, si ab cor molt ardit
la que jo am per mi passa lo mal
sens penedir: qui es penit grat no val.
Lladoncs la mort no em serà sens delit.

Llir entre cards, gran és lo meu delit
mentre no pens lo que poríeu fer:
tot acte és prop de lla on és poder,
si al voler governa l’apetit.