PER LO CAMÍ DE MORT HE CERCAT VIDA,...
 

Per lo camí de mort he cercat vida,
on he trobat moltes falses monjoies.
Quasi guiat per les falses ensenyes,
só avengut a perillosa riba,
sí co el malvat que en paradís vol cabre
e vers infern ab cuitat pas camina
i així com cell qui de Migjorn les terres
va encercant per vent de tremuntana.

Gran és mon dan, segons ma complacença:
segons lo ver, és poc lo meu damnatge.
Jo perd delit havent ab dolor lliga
e, tal com fon, plac molt a ma natura:
en mi no pusc troba àls sinó perdre
e de mon bé, si bé ho vull, no m’alegre.
Lo perdre sent, perquè, perdut dolç hàbit,
del bé vinent no em trob certa fiança.

Així com l’hom, per molta fe que haja,
lleixa ab dolor esta vida mesquina,
perquè no sent los delits de l’Altisme
e sent aquests que en esta vida lleixa,
ne pren a mi, que el delit d’amor lleixe
ab tal dolor que no sé on pot cabre:
ab molta por esper lo raonable
perquè no sé com lo sentré païble.

Sí com aquell que entrar vol en batalla
e troba’s cor ans que l’experimente,
e quan se veu esser prop de l’encontre
per gran paor fuig mostrant les espatles,
ne pren a mi, que en contra amor m’esforce
fins a venir a fer-ne l’estret compte,
e quan só prop de aquell apartar-me,
com a vençut jo abandon mes armes.

Dubtar no em cal si em són fetes metzines:
ab alguna art són preses mes potences.
Per son voler tot home del món ama
i amar no em plau e d’amor són mes obres.
Per los cabells a mi sembla que em porten
a fer los fets que amor me comana:
si en vull fugir, portar no em poden cames.
En tal contrast la mia vida penja!

Aquell dolç tast que ab si l’acordant tasta
no és en mi, mas dolor del discorde.
Qui no és amat i amor d’altre cobeja
no sent gran mal, puix un terme desitja.
Jo son aquell qui en res del món no em ferme:
jo am a qui no mereix que jo l’ame
e d’altra part veig obres en contrari.
De vida i mort he certana paraula!

A tot mesquí un gran bé no li minva,
ço és, haver de mort un molt poc dubte.
D’aquest gran bé jo no sé on té casa:
no trob raó per què viure desitge.
En contra amor aitant jo no m’esforce
que dón oblit en algun bé seu ficte
ne ell m’és bastant, sí com dabans, complaure.
Jo só en l’estat lo qual deu tot hom tembre!

Font són mos ulls d’aigua dolça i amarga,
perquè en dolor i ab delit aquells ploren,
car una és la dolor delitable;
l’altra ab aquell poc ne molt no es companya.
Com ne per què, saber açò com passa,
no sia jo lo deïdor o mestre:
tan solament a ben sentir-ho baste.
Vinga el juí als qui d’amor més saben!

Cascuna part de si em dóna creença,
tant que no sé raó que la desfaça.
Amor de si gran raó m’ha donada,
e si desam no em sia dada colpa.
Ja los meus fets raó d’home no els porta:
als fats és dat tot quant a mi seguesca.
A res a fer a mi és tolt l’arbitre.
No em trob res franc sinó la sola pensa.

Oh folla amor, les dolors costumades
vénen, per temps, que no donen congoixa.
Si així no fos, ja no serien hòmens.
E per què, doncs, aquest ús en mi es trenca?