|
AIXÍ COM CELL
QUI DESITJA VIANDA...
Així com cell qui desitja vianda
per apagar sa
perillosa fam
e veu dos poms de
fruit en un bell ram
e son desig
egualment los demanda,
no el complirà fins
part haja elegida
sí que el desig
vers l’un fruit se decant,
així m’ha pres, dues dones amant,
mas elegesc per
haver d’amor vida.
Sí com la mar
se plany greument e crida
com dos forts vents
la baten egualment,
u de llevant e
altre de ponent,
e dura tant fins
l’un vent ha jaquida
sa força gran per
lo més poderós,
dos grans desigs
han combatut ma pensa,
mas lo voler vers u
seguir dispensa.
Jo el vos public: amar
dretament vós.
E no
cuideu que tan ignocent fos
que no veés vostre
avantatge gran:
mon cos no cast
estava congoixant
de perdre lloc qui
l’era delitós.
Una raó fon ab ell de sa part
dient que en ell se pren aquesta amor,
sentint lo mal o lo delit major,
sí que, ell content, cascú pot esser fart.
L’enteniment
a parlar no venc tard
e planament desféu esta raó
dient que el cos, ab sa complexió,
ha tal amor com un llop o renard,
qui llur poder d’amar és limitat,
car no és pus que apetit brutal,
e si l’amant veeu dins la fornal,
no serà plant e molt menys defensat.
Ell
és qui venç la sensualitat.
Si bé no és en ell prim moviment,
en ell està de tot lo jutjament:
cert guiador és de la voluntat.
Qui és aquell qui en contra d’ell reny?
Que voluntat, per qui el fet s’executa,
l’atorg senyor e, si ab ell disputa,
a la perfí se guia per son seny.
Diu
més avant al cos, ab gran endeny:
«Vanament vols e vans són tos desigs,
car dins un punt tos delits són fastigs,
romans-ne llas, tots jorns ne prens enseny.
Ab tu mateix delit no pots haver:
tant est grosser que amor no n’és servit.
Volenterós acte de bé és dit
e d’aquest bé tu no saps lo carrer.
Si
bé complit lo món pot retener,
per mi és l’hom en tan sobiran bé
e qui sens mi esperança el reté
és foll o pec e terrible grosser.»
Aitant com és l’enteniment pus clar
és gran delit lo que per ell se pren
e son pillard és subtil pensament,
qui de fins pasts no el jaqueix endurar.
Plena
de seny, no pot Déu a mi dar,
fora de vós, que descontent no camp:
tots mos desigs sobre vós los escamp;
tot és dins vós lo que em fa desitjar.
|