QUI NO ÉS TRIST, DE MOS DICTATS NO CUR,...
 

Qui no és trist, de mos dictats no cur,
o en algun temps que sia trist estat,
e lo qui és de mals passionat
per fer-se trist no cerque lloc escur:
llija mos dits mostrants pensa torbada,
sens alguna art eixits d’hom fora seny.
E la raó que en tal dolor m’empeny,
amor ho sap, qui n’és causa estada.

Alguna part, e molta, és trobada
de gran delit en la pensa del trist,
e si les gents ab gran dolor m’han vist,
de gran delit ma arma fon companyada.
Quan simplament amor en mi habita,
tal delit sent que no em cuid ser al món,
e com sos fets vull veure de pregon
mescladament ab dolor me delita.

Prest és lo temps que faré vida ermita
per mills poder d’amor les festes colre;
d’est viure estrany algú no es vulla dolre,
car per sa cort amor me vol e em cita,
e jo, qui l’am per si tan solament,
no denegant lo do que pot donar,
a sa tristor me plau abandonar
e per tostemps viure entristadament.

Traure no pusc de mon enteniment
que sia cert e molt pus bell partit
sa tristor gran que tot altre delit,
puix hi recau delitós llanguiment.
Alguna part de mon gran delit és
aquella que tot home trist aporta,
que planyent si, lo plànyer lo conforta
més que si d’ell tot lo món se dolgués.

Esser me cuid per moltes gents représ,
puix que tant llou viure en la vida trista;
mas jo, qui he sa glòria a l’ull vista,
desig sos mals, puix delit hi és promés.
No es pot saber, menys de l’experiença,
lo gran delit que és en lo sols voler
d’aquell qui és amador verdader
e ama si veent-se en tal volença.

Llir entre cards, Déu vos don coneixença
com só per vós a tot extrem posat:
ab mon poder amor m’ha enderrocat
sens aquell seu d’infinida potença.