|
LA GRAN DOLOR, QUE LLENGUA NO POT DIR,...
La gran dolor, que llengua no pot dir,
del qui es veu mort
e no sap on irà:
no sap son Déu si
per a si el volrà
o si en l’infern lo
volrà sebollir,
semblant dolor lo
meu esperit sent
no sabent què de
vós Déus ha ordenat.
Car vostre bé o mal a mi és dat,
del que haureu jo en seré sofirent.
Tu,
esperit, qui has fet partiment
ab aquell cos qual he jo tant amat,
veges a mi qui só passionat:
dubtant estic fer-te raonament.
Lo lloc on est me farà canviar
d’enteniment de ço que et volré dir:
goig o tristor per tu he jo complir,
en tu està quant Déu me volrà dar.
Pregant
a Déu les mans no em cal plegar,
car fet és tot quant li pot avenir:
si és al cel, no es pot lo bé expremir,
si en infern, en foll és mon pregar.
Si és així, anul·la’m l’esperit,
sia tornat món ésser en no res,
e majorment si en lloc tal per mi és:
no sia jo de tant adolorit.
No
sé què dir que em fartàs d’haver dit;
si crid o call, no trob qui em satisfés;
si vag o pens, he temps en va despés:
de tot quant faç, ans de fer me penit.
No planc lo dan de mon delit perdut,
tanta és la por que em ve de son gran mal:
tot mal és poc si no és perpetual,
e tem aquest no l’haja merescut.
Lo
dan mortal és molt més que temut
e tol-ne part esser a tots egual.
Oh tu, dolor, sies-me cominal,
en contra oblit vulles-me ser escut,
fir-me lo cor e tots los senys me pren,
farta’t en mi, car no em defens de tu,
dóna’m tant mal que me’n planga cascú,
tant com tu pots lo teu poder m’estén!
Tu,
espirit, si res no te’n defén,
romp lo costum que dels morts és comú:
torna en lo món e mostra què és de tu!
Lo teu esguard no
em donarà espavent.
|