QUINTA BALADA
 

 Com hom posat en l’estrem de la mort
que està dubtós si veurà Déus o no,
e congoixant pensa molta raó,
que els mals ha por e dels béns pren conhort,
ne pren a mi, que el ver saber volria
si jo seré d’ella jamés amat,
car ja d’huimés me trob d’amor forçat,
puix só content d’amar tan bella aimia.

Car si pensant vol haver tal esguard
ella qual és, vege com val assats,
farà de mi ço que ha fet dels passats,
que en son voler han hagut poca part,
per què mon grat tot son pensar seria
com só del tot d’ella complidament
e que mereix lo qui ama lleialment,
puix só content d’amar tan bella aimia.

E son pensar volgre que tostemps fos
que amor en u no pot durar tostemps,
car vera amor és dos volers ensems
volent cascú la voluntat d’abdós,
que un sols volers començ me par que sia,
e-z a la fi gran enuig a tots és;
am-la jo, doncs, e no l’enuig en res,
puix só content d’amar tan bella aimia.