LOS QUI AMAU, PRENEU AQUESTA CENDRA...
 

Los qui amau, preneu aquesta cendra
sobre lo cap, que no perdau l’arbitre:
Amor és tal que, si us obre la porta,
tard s’esdevé que pels altres la tanque;
la part del mur que el fort enemic trenca
mostra camí per on se puga vençre.
E som tan folls, los ferits d’esta fleixa,
que tots pensam tenir un esmaragde
ab tal virtut que ens fa trobar la senda,
vedant aprés algun altre no hi passe.

Amà Narcís a si mateix en l’aigua;
Pigmaleon volc bé una imatge
que ell ab ses mans esculpí en lo marbre;
a aquests dos sols no els calia gens tembre
de llurs amants altri n’hagués triümfo.
Però jo viu mon lluminós carboncle,
ab gran repòs en mans del qui amava,
fer-li present de festa tan ben colta
que no hi romàs d’amor una centil·la
no s’acabàs, venint al darrer terme.

E no us penseu que parle gens en somnis,
que no és tan clar lo sol alt en lo cercle
com jo viu clar aquest tan gran oprobi,
e, del record, tan gran dolor m’assombra
que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.