De la TRAGÈDIA DE CALDESA
 

Mourà’s corrent la tremuntana ferma
e tots ensems los cels cauran en trossos,
tornarà fred lo foc alt en l’esfera,
i, en lo més fons, del món veuran lo centre,
tinta de sang se mostrarà la lluna
e, tot escur, lo sol perdrà la forma,
ans que jamés de mi siau servida;
e lo meu cos, del prim cabell fins l’ungla,
mirant-ho vós, sia partit en peces,
e, tornat pols, no prenga sepultura,
ni reba el món tan celerada cendra,
ni es puga fer algú gire la llengua
a dir «Bon pos!» a l’ànima maleita,
si Déu permet mos ulls vos puguen veure.

E, si és ver vos diguí mai senyora,
no es trobe en l’any lo jorn de ma naixença,
mas lo meu nom, a tots abominable,
no sia al món persona que l’esmente;
ans, del tot ras de les penses humanes,
sia passat com un vent lo meu ésser,
tinguen per fals lo que fon de mon viure,
e res de mi en lo món no hi romanga.
E si, per cas, del meu cos gens ne resta,
sia menjar als animals salvatges:
prenga’n cascú la part d’una centil·la,
perquè en tants llocs sia lo meu sepulcre
que, el món finit, no es trobe la carn mia
ni es puga fer que mai jo ressuscite.
 

Resposta de Caldesa
 

Clarament veig que, en la mundana orla,
Déu no ha fet persona tan culpable:
jo us he comés abominable culpa,
tal que en l’infern no trob pena conforme.
És-me la mort més dolça que no sucre,
si fer se pot en vostres braços muira;
en vós està que prengau de mi venja:
si us par que hi bast, per vostres mans espire,
o, si voleu, coberta de celici
iré pel món, peregrinant romera.
Déu no farà que el passat fet no sia;
mas, si esperau esmena de mon viure,
jo la faré, seguint a Magdalena,
los vostres peus llavant ab semblant aigua.