GLORIÓS ÉS L’HOM QUI NO SENT D’AMOR...
 

Gloriós és l’hom qui no sent d’amor
e viu distret de la tal coneixença.
D’aquella ho dic que de molts és perdença:
dones servint ab tanta desamor,
no han esguard a vostra gran dolor
ni donen fe, menys a vostres paraules,
ans, tot rient, creen los digau faules;
morir podeu, que no muden color.

Ignorant van ço que els és manifest,
ingratitud prenen per galania,
e per no res munten en fellonia
desdanyant vós, que us traen de tot sest;
e tot quant feu no els plau ni han per llest,
ans scientment ho prenen per contrari.
De dones tals sols n’haveu tal salari
que el temps perdut, àls no hi haveu conquest.

Del jorn ençà que mon cor cativí,
mon pensament, totes mes alegries,
dos anys són ja, deu mesos e vint dies,
un sol moment de pler jamés sentí;
e segons veig, a mi n’ha pres axí,
servint l’amor d’una cruel donzella,
com al qui trau del pou aigua ab cistella,
que pren la mort per fet, com ve lo fi.

E quin conhort per mi que he tant amat
ab passió contínua cada hora,
car, per temor d’enutjar ma senyora,
cruel turment sens res dir he passat!
No podent més, vent-me d’amor sobrat,
tot temorós li demaní ajuda;
respòs-me tal, que del tot viu perduda
ma vida, cert, sens fer-me’n negun grat.

Foll és aquell que es veu franc e llibert,
que met son cor en servitud tan crua;
viurà tots temps ab l’esperança nua
e vestir deu drap negre, no pas verd.
Quants són aquells, si trobaven ubert
lo lloc per on són entrats sens fadiga,
volrien ser fora d’aquella lliga!
Mas de l’eixir negú pot esser cert!

Qui es trobe dins e té lo coll al jou
és-li forçat passientment o dura
e de menjar de l’amarga pastura
e de servir sens haver negun sou;
viandes tals, l’amor, que sens foc cou,
e los demés en testar-la s’escalden,
los escaldats tota llur vida malden
sens traure mai aigua d’aquell sec pou.

De mi us sé dir si en fos pogut exir
ne fóra lluny passades cent jornades:
sovint me veig les nafres renovades
sens que remei no esper al meu perir.
Lo metge veig que sol me pot gorir
done’m menjar verí per medicina;
dóna-li gust e sabor dolça fina,
és més amarg que fel lo seu pair.

Axí li’n pren qui creu lleugerament
lo foll consell dels ulls, qui més no hi saben;
metent-se al cap fer ço que mai acaben,
no vol raó, trobant contrari vent.
Qui en amor se met tan follament,
que vol seguir dels ulls lo marinatge,
darà a través en fort deserta platja
ans d’aquistar de son cor compliment.

Dona cruel, puis me dau pa pudent
servint a vós ab vertader coratge,
escusat só si parle tal llengatge,
car no puc més tenir la proa al vent.