VENGUT ÉS TEMPS QUE EN AMAR DARÉ TERME...
 

Vengut és temps que en amar daré terme
e mon parlar mudarà novell lai,
puis que la mort, ab sa espasa tan ferma,
ha convertit tot mon delit en guai.
Mon cant serà per tots temps cridar «ai!»
fins haurà fi ma dolorosa vida;
e tarda molt la dolça departida
que desig tant, que no em par vinga mai.

Un breu suspir és lo qui m’ha fet pobre,
que res no tinc sinó la veu e el cors;
ne esper jamés haver negun recobre,
car lo poder consisteix sol en vós;
en aquest món no puc haver repós,
tot preterí quan morís en la terra.
Fals dic morir, mas deixàs la desferra
per alt muntar al regne gloriós.

Desheretat m’ha de tota alegria;
de tot conhort me viuré apartat;
si ric o cant, és tot parenseria;
jamecs e plors governen mon estat.
Jo torç les mans com pens lo que só estat,
sol m’ha restat de mon viure la brisa;
des d’ara prenc lo negre per divisa,
car tot mon cor d’aquella n’és tatxat.

 Gran tort m’ha fet llevar-me tal riquesa;
 no la’m donà ne menys la’m pot tornar;
 ingrata fonc usar tan gran ofesa
 per general a tants desconfortar.
 No seré sol que em clam de son obrar,
 ans tot lo món ne darà gran querella
 com follament és privat per aquella
 d’un par sens par que prou no es pot lloar.

 Qui volgués dir lo ver de son efecte,
 no és cors humà no mud nous pensaments;
 no fonc posat en ella algun defecte,
 era sens pus complida de tots béns;
 en lo seu cors mentre foren presents
 trobaren pau les dos grans enemigues:
 jamés fonc vist que fossen tan amigues,
 d’un sol voler e d’un desig consents.

 Absent de vós, jo vinc mes armes rendre:
 finit mon temps, prenc comiat d’amor;
 de dona al món més no desig res pendre,
 prenguen de mi aquest mateix tenor.
 En testament ma dama pres mon cor;
 tot mon pensar, mon voler e ma posa,
 ab ella ensems és posat sots la llosa
 on cascun jorn, vivint, continu mor.

 Par e sens par, de vós reste tal flor,
 conhort de mi, al viciós reposa.
 Verge nasqués, gardàs la casta rosa;
 darà al món de vós noble llavor.