SI EN TEMPS PASSAT HAGUÉS HAGUT CONÉIXER...
 

Si en temps passat hagués hagut conéixer
del que vui sé per ver esperiment,
fore’m distret viure tan follament
de metre esper sens negun fonament
en vana amor, que m’ha fet de vent péixer.
Si el penedir bastàs a tant meréixer,
fóra content que procreat no fos
e que en lo món encara fos per néixer;
car sent dins mi per tots temps dolor créixer.
Perdona’m Tu, Pare tot piedós.

Tot altre amor impropri se nomena
sinó de Tu, que primer proceí;
si el nom ne té,  oposit fa lo fi:
enemics són, no van per un camí.
Amor no és que en res virtut ofena,
mas foll voler, que da per premi pena.
Negú jamés ne fonc bé premiat:
al coll se met de servitud cadena;
fiant-se d’ell, a desig va lo mena;
com ve al fi, ne resta mascarat.

Si el temps perdut, lo millor que tenia,
dones amant, oblidant mi mateix,
hagués jo mès, com fa qui Déu serveix,
d’elles fugint (dir pot qui en bon punt neix!),
glòria gran l’ànima al cel hauria;
mas perill pas lo contrari no sia,
contrariant mes obres ton servei.
Tol-me del tot tan prava fantasia,
ta voluntat executa la mia;
car altrament faré de mi homei!

Açò em fa dir la prova que n’he feta:
cercant en mi quasi pendre la mort,
aquest parlar me dóna gran conhort;
delliberat del tot fugir tal sort,
dóna’m esforç, part de la pena ha’m neta;
mester me fa ta pietat perfeta
aniquilant la culpa de mos crims:
sens Tu no puc anar per via dreta;
e pren de mi la voluntat eleta
per Tu servir, segons mostre en mos rims.

Jo no dic pas que amar dona no es dega
ni que l’hajau enemiga tenir,
ni ja menys dic que, per ella servir,
idolatre heu com a Déu obeir,
ne causa dar que per tal vos conega.
Pendré lo mig per fugir la tal brega,
car deu-se amar e no pas adorar,
seguint l’honest e quant virtut no nega.
Si consentiu que el vici vos mossega,
no és a escurçó tant verí produir.

Par e sens par, molt vos tinc a grair
que no voleu ço que altri beu jo bega;
car en amor cascú veig que renega,
jo no me’n clam: vós ho feu, que no em sega
on vem molt clar fa los més mal finir.