RESPOSTA A UNA SENYORA QUE LI DEMANÀ
QUAL ÉS MAJOR DOLOR: PERDRE SA NAMORADA
PER MORT O PER NOVES AMORS
 
 

Mirant en vós, examen de pintura,
totes les parts que us fan del món pus bella,
jo só estat pres, i si us par maravella,
no pot algú fugir a sa ventura.
Preneu-me, doncs, que no us serà ofensa
tenir-me ensems ab tots los altres vostres,
perquè vejau ab verdaderes mostres
les grans virtuts que en vós lo cel dispensa,
mostrant que sou de puritat l’ermini,
senyorejant amor ab gran domini.

Vós demanau qual pena més turmenta
l’enamorat, perdent sa namorada:
veure-la en mans d’algú senyorejada
o que es morís quan més ella contenta.
Mon poc saber no pot dir ni compendre
lo que es pertany, seguint la vera estima,
i majorment en qüestió tan prima
que m’ha sobrat les forces de l’entendre.
Mas perquè sé lo desdeny quant me costa,
plorant mos mals, jo faré la resposta.

Tots los treballs, turment, dolor i pena
que els amadors sostenen cascun dia,
són per haver cascú la que voldria,
segons la sort naturalment ordena,
la qual jamés ni cessa ni reposa
fins que lo grat nostra salut desperta,
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
que lo desdeny al grat fa major nosa,
i si la mort lo bé dels ulls s’emporta,
record d’amor l’enamorat conforta.

No és negú que sols per si mereixca
aquell gran do que a mort amant li dóna,
i així jamés ni mata ni perdona
ni viure vol, i tem que no pereixca.
Viu trist, confús, morint de hora en hora:
vol lo desig i no lo que desija,
escriu tristor on par que goig se llija,
riu-se ab dolor i d’alegria plora,
fuig de l’engan seguint lo que l’engana,
desdiu parlant lo que callant demana.

Perd lo desig qui perd la companyia,
resta content vençut de sa empresa,
és de tot mal sa voluntat defesa,
cessa el recel que viva el constrenyia,
cessa el treball, ab tot fos agradable,
cessa el perill i cessa la sospita;
lo seu estat en mans de Déu habita:
no el pot llançar fortuna variable,
ni els accidents de passió el turmenten,
ni sent dels mals que els trists desamats senten.

Què sent lo cor estant dins la que us ama
tot transportat, quan veu aquelles festes,
los dolços mots, les naturals requestes,
que sols d’oir l’enteniment s’inflama?
Què sent lo grat? Què senten les orelles
i voluntat, ofesa sense culpa?
Què sent lo trist que es mor i desenculpa,
vivint d’afanys i d’esperances velles?
No sap d’amar lo qui mort acompara
a la dolor que es mostra cara a cara.

En tal parer jo vull morir i viure,
cercant les lleis d’amor clar a la lletra.
Ab passió que els ossos me penetra,
si vós no em feu, de mort que só, reviure,
des que us han vist mos ulls jamés es tanquen;
per dar descans a la cansada força,
los esperits s’aparten de l’escorça
fogint de mi, perquè a vós no manquen.
Vós sols bastau, mirant, tant alegrar-me
que cessaran los mals de turmentar-me.