AMOR NO ES POT CLAMAR DE MI EN RES...
 

Amor no es pot clamar de mi en res
que no haja fet en mi quant ha pogut
en fer-me torts, per on só conegut
per ell qui só, com ell per mi qui és.
Jo comportant i ell fent, puix he fet més,
guanye l’honor que ell per mi ha perdut,
i així es veurà l’estat d’on és caigut
i on só assumpt, sofrint sos desplaers.
Bé crec que Amor, si en lo compte caiguera
de bé tan gran, que nunca mal me féra.

Ja fui tan molt com ara só no res,
i si res só, no allò que ser solia,
en mi què pot ser res que ja res sia
si per qui fui no só, puix ja no és?
Oh cru remei! Mas tan sens ell estic
que vull la mort; volgués-me ell almenys,
puix fent lo més, matant-me féu lo menys.
Mas no ho farà, que em té per enemic.
Més ho só jo, mon enemic mortal,
que vull lo bé de qui m’ha fet lo mal.

Ab tanta por me té lo mal present
que del passat ja casi no em record,
on sent si en mi tot sentiment és mort
sinó el voler sentir més lo que sent.
De qui tinc por ni quin perill m’espanta?
Què em poden fer que en mi ja fet no sia?
Sens cultivar est tros de terra mia,
n’ha tret Amor l’esplet i res no hi planta.
I així ho cull trist, fadat de males fades,
com de noguer lo fruit, a bastonades.