CÀNTIC D’AMORS
 

Tots quants d’Amor segueixen la carrera,
fújan sa llei cruel, falsa enemiga
que dins l’hivern sentir fa primavera
i enmig l’estiu fredor i greu fatiga.
No esper jamés ningú, per fe sencera
tenir, que a tot perfet amant obliga,
trobar jamai pietat, que per estrena
dóna amargor, torment, dolor i pena.

Així com vol en qualque pas Fortuna,
pereix algú per ferro o mort sobtada,
mas caritat universal comuna
fa dar al cos la terra, i de passada,
los viandants, ab pedres, d’una en una,
de poc en poc fan ssepultura alçada.
I jo morint per la senyora mia,
mai no em tirà piadosa pedra un dia.

Lo peregrí que nit i jorn camina
spera en l’alberg trobar repòs una hora;
lo navegant, si la gran mar s’inpina,
cessa lo vent i del perill surt fora;
lo fer soldat que en batallar s’inclina
spera campar perquè algun sant honora,
i en mi tostemps creix la dolor superna,
que ingratitud ma trista sort governa.

Premi esperant, treballa tot lo dia
lo llaurador i lo seu cos molesta,
i un capità, que és dels soldats la guia,
per lo semblant, no tem fred ni tempesta,
i un vil pastor d’ovelles fent sa via
treballa, i pren descans per la floresta.
Jo treballant, mai lo meu cos reposa
ni esper de ben servir ninguna cosa.

Mou-se lo vent molt fort de tramontana
ab llamps i trons i pluja tempestuosa,
trenca los troncs dels monts i terra plana,
desfà los camps ab l’aigua furiosa.
Fent molt gran so de les campanes, sana
i mostra el sol la faç molt lluminosa.
Mas en mi, trist, per ma desaventura
la tempestat creix sempre més escura.

Baix en l’infern, ab so de dolça lira,
Orfeu trobà pietat en sa tristura;
del gran Plutó, cantant, placà la ira,
havent d’aquell una ànima segura.
Jo, trist, que nit i jorn mon cor sospira,
blanir no puc un cor, ans més s’endura;
no bàstan precs ni plants ni fe sencera,
ans quant més va creix més cruel i fera.

L’hom desterrat lluny de sa dolça terra
spera ab lo temps tornar al ser que estava,
i u saltejat d’una molt cruda guerra,
per temps ha pau o treva que esperava;
qui està en presó i la cadena el ferra,
llibert se veu per temps, com desitjava.
Jo, perseguit de tanta desventura,
no sé què esper sinó la sepultura.

Lo cervo que és nafrat cerca aigua clara
per refrescar; tenint mortal ferida,
si troba font o riu, prest se declara
de ben curar i renovar sa vida.
Tal só nafrat, mas sent que és molt avara
qui em pot donar la sanitat cumplida,
que té per bé de pura set matar-me
primer que mai no vulla remediar-me.

Tot reverdeix la fèrtil primavera,
quan és passat l’hivern que el món despulla:
floreix los prats i els aucellets prospera;
a l’arbre nu fa recobrar la fulla;
dins l’aigua el peix, i al bosc tota altra fera,
tòban descans i amant qui bé els reculla.
I en mi lo temps jamés no fa mudança,
ans sent del tot secar-se l’esperança.