EPÍSTOLA I
 

Un greu, mortal dolor de molt gran força
que d’un estrem desig lo cor inflama,
dama excel·lent, a vós escriure em força.

Per vós Amor ab una encesa flama
me té cremant, fet una brasa viva,
on pietat l’ànima i cos reclama.

Gran temps ha ja, per vós amar, esquiva
mostrant desdeny, que es mor ma trista vida
i del repòs Amor tot jorn me priva.

La mala sort pensí que fos finida
en aquell jorn que fés mostra enganosa
per cativar i aprés ser homicida.

O, qui trobàs ventura venturosa
per fer sentir dins vostre cor de roca
part del que pas ab vida fatigosa!

Creix vostre ergull, la força en mi s’apoca
i és contra mi contrària la Fortuna
i, per sufrir, mos ulls Amor entoca.

No sé què fer, puix mir que és importuna
en contrastar, mostrant vostra cruesa
vent-me forçat d’amar-vos sola i una.

Que el resplandor de vostra gentilesa
me tira com papallonet que vola
entorn de llum i allí cremar se presa.

Continu estic en l’amorosa escola
i de tristor en la més alta cima,
i estic ardent com una infernal gola.

I dir no es pot en prosa, menys en rima,
lo descontent que dins al cor me pena.
Amor ho sap, que és ell qui en fa l’estima.

Sent-me lligat d’una cruel cadena,
sens llibertat posat en presó oscura;
ningú no em val, i crid a qui em defena.

I no só mort ni visc, puix ma ventura
m’ha fet així, i la que és causadora
creix ma dolor, rient de ma tristura.

Las! Ja no em val clamar-me d’hora en hora
ni ser constant, tenint la pensa mia
sempre tan fel, puix ella és burladora.

Però mudar no puc tal fantasia,
ni si pogués, senyora, mai no crega
la deix un punt d’amar mentre viu sia,
que cerc mon ben servir clar se conega.