SÀTIRA A LA CONTRARIETAT DE LES TEMPORADES
 

Quan pens i mir als fets del temps present
i consider aquells del que és passat,
l’entendre meu se trobe regirat
com no feneix lo món sobtosament,
car hui miram que a sols qui té poder
en cantitats se fa tota honor;
lo virtuós tremola tot de por,
que no sap on puga descans haver.

Al temps antic, preaven lo valer
del qui en virtuts posava son cabal;
argent ni or no els era més d’igual,
pres per llur ús, que els era menester.
Pobre valent fèian gran capità;
ningun covard, per molt més ric que fos,
no es permeté que entràs, presumptuós,
en demanar lo que no merità.

Als més sabents la honra se donà
mèritament, puix altre bé no es veu
que entre els humans haja dispensat Déu,
puix al cient en major grau posà.
Exempli vem del gran rei Salamó:
sols demanà ciència a Déu, no més,
i per ser just, son dir fou-li concés;
tal ús deixant, sentí confusió.

Qui no segueix lo jui de la raó,
son foll parer lo fa prest trabucar;
mes ara vem mals hòmens prosperar
en actes vils seguint la llur saó.
La veritat no gosa eixir al món
davant los reis, ducs, comtes ni barons;
tots los malvats són hui tinguts per bons,
tant que lo foll l’hom virtuós confon.

I si venim a veure de pregon,
los albardans trúmfan en corts d’aquells;
tercers, farfants i enganadors novells,
del savi ser llur casa no es compon.
Hui s’usa així, que cèrcan llurs semblants,
car entre els folls los savis no han lloc.
Lo món se perd, i virtut, poc a poc;
no esper ningú que torn com era abans.

Hui l’interés a molts fa menar mans;
de l’esperit, ningú pobresa vol;
qui pobre està, bé pot dormir al sòl
ab ses virtuts, per molt que sien grans.
L’adulador i tot mentider val
en lloc d’aquell, i en faules té son cap;
pot-se escusar, puix altrament no es sap
viure en llur cort, si virtuts han per mal.

L’amor dels més és inracional,
que sols al cos procúran lo delit.
Amor gentil tenen en gran despit;
són enfangats d’un amor bestial.
Ningú trobam seguint perfet amor
ab cor sencer, com en lo temps passat.
Tot ben voler se trobe regirat;
sols amor fals regeix, i enganador.

Tant que, si u ama de gentil cor,
a penes pot hui trobar son semblant.
La major part sols mira al més donant,
i ab mudament van de mal en pitjor.
Molts altres ha, tenint lo punt al cel,
no han esguard sinó a si mateixs;
d’ingratituds aporten molts grans feixs,
mostrant, fingit, d’honestat un gros vel.

Sols llur parlar és retirant a mel;
les obres són semblants de l’escorpí:
cubertes van d’un amargant verí;
qui n’ha tastat, les troba que són fel.
No pens ningú que parl no sabent com;
força’m raó en dir més que no dic,
que, amant sens fi, no he trobat abric
a mon voler, que no pendrà mai tom.

Tinc gran espant, mirant que puga l’hom
tant soferir, i com prest no és mort,
puix que per ell no es trobe lo record
sinó dormint, més fred pesant que el plom.
Jo em clam de mi, i més de la que am:
de mi, perquè m’ha fet la sort tan ferm;
d’ella, que té son cor d’amar tan erm
que mai respon a mon dolorós clam.

En desig muir d’una amorosa fam,
sols desitjant que son voler tan sec
puga sentir en amor quant valec,
tenint record que tots som fills d’Adam.
Si el ric potent d’aquella soca neix,
el que no és bast, en virtuts ornat,
puix no és vil, ni manco deshonrat,
per son valer per si honor mereix.

Un cor gentil en açò bé es coneix:
que ell correspon a l’altre que és així.
Lo que es pot fer sens condemnar a si,
no es deu negar, puix honra no descreix.
De la que am ma pensa mai volgué
sinó que fos mon voler conegut.
Si tal jo vés, mai restaria mut,
ans blasonant grans obres de son bé.

Tal va lo temps, que dóna del que té.
Tot pretereix. Mas vertader Amor
val tant, si està fundat en gentil cor,
com lo subject on la valor sosté.