AI, DÉU COM NO M’HA FET ARBRE...
 

Ai, Déu com no m’ha fet arbre
perquè no sentís dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor!

Guanyara, sent insensible,
lo que perd en sentiment,
perquè sent tan gran turment
que lo viure és impossible;
i així, volguera ser arbre
o alta cosa pitjor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

En edat florida i tendra,
tant lo foc d’amor me crema,
que té per estall i tema
de fer-me tornar en cendra;
molt més valguera ser arbre
per a passar tal dolor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.

Jo me essent desamat,
sens jamés fer-ne mudança,
servixc fora d’esperança
de poder ser remediat:
convertixca’m, doncs, en arbre
sec sens profit ni verdor,
i lo cor de pedra marbre
perquè no sabés d’amor.