A L’EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA
 

Gaste, qui de les flors de poesia
Toies vol consagrar als ulls que adora,
Del ric aljòfar que plorà l’Aurora
Quan li convinga dir que es fa de dia;

Si d’abril parla, pinte l’alegria
Ab què desplega ses catifes Flora,
O a Filomena, mentres cantant plora,
De ram en ram, la llengua que tenia;

A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,
Sol i esteles als ulls, als llavis grana,
Llocs comuns de les muses de Castella,

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,
Que estic perdut per tot quant veig en ella,
Prou tinc de la llanesa catalana.