A UNA HERMOSA DAMA DE CABELL NEGRE QUE ES PENTINAVA
EN UN TERRAT AB UNA PINTA DE MARFIL
 

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja,
A qui los d’or més fi tenen enveja,
En un terrat la bella Flora un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll, que ab son contrari més campeja,
I com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien

Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós d’alguna gran desgràcia,
De pendre’ls tregües ganes me venien.