|
AL RETIRO I HONESTITAT D’UNA AMA D’UN
CAPELLÀ
Volgué
veure la gran festa
que els cavallers
lo dumenge
feren en aquell
torneo
mossén Quinze o
mossén Setze,
un
capellà sens escrúpols,
non com altres
mingontrelles,
perquè és home molt
graciós,
de bon gust i
millor temple.
Anà-se’n
devés del pont
i mirà, sobre unes pedres,
dels cavallers les grans gales,
que són vespra de molts deutes.
Però
vent que la serena
és causa de moltes
febres,
perquè el catarro
sol ser
gran ganància per
als metges,
tornà-se’n
devés sa casa.
I entre si deia el prevere:
«Que bon gust té la
meua ama,
que no vol veure
estes festes!
Mes
fa bé, que és una santa,
i cert que pot ser exemple
de casades i de viudes,
de beates i donzelles.»
Mes
l’ama, que desitjava
llevar-se de males llengües,
ficà dedins casa un home
que li sol tocar les tecles,
i
al punt que los dos volien
fer lo gorumbé dels
negres,
toca el prevere a
la porta
i ella diu: «Ai, que és mossényer!
Amaga’t
en lo rebost,
darrere de les taleques.»
Obri la porta i ell puja,
i ella diu: «Mi
senyor, sente’s
i
sope de bona gana,
que jo baixe baix a veure
les xulles que tinc al foc,
que tinc por que se m’hi cremen.»
Baixà
i digué-li al galan:
«Manyo meu, ix
presto, ves-te’n.»
I ell respon: «No vull anar-me’n
sense dar-te per a peres.»
Lo
capellà, des de dalt,
deia: «Puja, que em
desseque.
A qui dic jo puja prest?
Tu vols que jo em desespere!»
I
alçant-se de la cadira,
arrunsant molt bé les celles,
se n’anà devés l’escala
i, entre burles i entre veres,
véu
un home embolicat
entre l’ama i les faldetes
que, com si fóra ella un ànet,
li estava farcint lo ventre.
Lo
capellà, gran figura,
posà’s de prest les ulleres
i, mirant lo tal succés,
digué, mig trist mig alegre:
«Ama, en haver acabat,
pujaràs a dar-me a beure.»
|