ROMANÇ QUE FÉU QUAN LA SEUA PRESÓ
 

Pares a qui tant venere
i us tinc del meu cor enmig,
d’aquest llec que és germà vostre,
puix que per tal lo teniu,

estos versos que us dedica,
per ser d’aqueix convent fill,
admeteu-los i estimau-los,
que a sa obligació acudix.

Una copla, cert, donosa
un amic m’escrigué ahir,
que de la meua presó
en ella em donà lo avís.

Dix-me que estava per frare
i que per ser-ho patixc;
si açò tenen per delicte,
confesse que he delinquit.

Si perquè só religiós,
quan és glòria per a mi,
és que volen fer-me càrrec,
ací estic per al castic.

Valga’m Déu! I què més feren
si m’haguera fet macip,
ermità o mosso de monges,
coquiller o escuraempriu?

Ara veig que els del coll tort,
los tercerols, los beguins,
són los que viuen i campen
i ses panxes van farcint.

Cert, pares meus, que ho he errat
en no haver-me fet beguí,
perquè ab dos cares campara
i no estiguera patint;

mes no sé tenir dos cares,
que só amic de mon amic,
i en hòmens de bé i honrats
és vanaglòria el patir.

Inmune de tota culpa,
en aquest guinneu estic;
cert que de res no tinc pena,
que el temps tornarà per mi.

Sols de la meua captura
estic algun tant sentit.
Ella fonc d’esta manera,
sense llevar ni afegir:

lo dumenge de vesprada,
a dèneu del mes d’abril,
quan començava a dir vespres
en lo cor de Sent Martí,

per la iglésia viu entrar
a un núncio i al senyor Fisc
(dic-li senyor perquè en tota
facultat està perit).

Lo núncio acostà’s al cor,
féu-me senya, al punt ixquí:
«Que és menester, lo fiscal
li té no-sé-què que dir.»

Aní devés ell i dix-me,
molt mesurat i remís,
fent de ministre, com sol,
en casos acusatius:

«Véngase al punto conmigo,
desnúdese.» Despullí’m.
(«Que em cremen si no vaig pres!»,
entre mi mateix diguí.)

Entrí en la meua capella,
i lo meu armari obrint,
fiquí embolicats dins d’ell
musseta i sobrepellís.

Traguí el manteu i sombrero,
trobà’s mon rector allí,
digué’m: «Petre, què és açò?»
«Que toquen a recollir,

estos senyors, ma persona,
que en esta guerra civil
entre barrets i caputxos,
plena d’entimes i crits,

està la peça encarada,
segons diuen, devés mi;
a mi l’apunten, mes pega
al blanc del negre, lo tir.»

Respongué’m lo meu rector,
ple de pesar i afligit
(que viu Déu que li dec molt,
perquè és mon pare i abric):

«Per a què diu això, Petre?
Tinga valor, tinga pit!»
Responguí-li: «A mi no em falta,
que el tinc molt superlatiu.»

Prengué portar-me a son càrrec;
lo fiscal no ho consentí,
i sort que tinguí ocasió,
si volguera, de fugir.

Entràrem en est palau,
vingué el carcerer, obrí
esta presó, que pot ser
masmorra per a catius.

Obedient a sos preceptes,
ab gran esforç argollí’m
en esta argolla que tenen
los capellans en comís.

Determinaren posar-me
en un guinneu ple d’orins,
que sense dubte que sobra
per a ser de talpons niu.

Repliquí que no era puesto
decent a l’estat que tinc,
que era sols bo per a gent
de l’estrop o del trapig.

Daren-me tres apossentos
que és a on estic residint.
Passe una vida cartuixa;
lo puesto és un poc sombriu.

Falta’m lo entreteniment,
no em dóna cosa desig,
sols cuide de barba i ungles
com a frare caputxí.

Entrí com un rossinyol,
vedaren-me los reixius;
han-me manat que no cante,
a tot calle i obeïxc.

Té’m tancat lo carcerer,
no vol de l’orde excedir:
no guarda els deu manaments
tan bé com em guarda a mi!

Faltà’m, per a mon regal,
lo sopar la primer nit,
mes Déu volgué que ocupara
los meus budells Joan Postís.

La soledat passaria
si lo estol d’alguns mosquits
no es donassen tanta pressa
venint a dir-me cosí.

A penes clusque los ulls
quan comencen los zumbits;
mes sempre al que és desditxat
parents no el deixen dormir.

Les rates d’aquesta casa
pareixen uns grans conills;
mes falten los gats, havent-hi
tants d’escrivans i alguacils.

Los presos, a les goteres,
molt los tenim que agrair,
que elles ploren gota a gota
quan nosaltros fil a fil.

Diuen-me que em tenen pres
per si diguí o no diguí,
quan a ningú pot ofendre
lo que en esta vida he dit,

que no tinc tan poc ingeni
(i en açò no em desvanixc)
que lo respecte degut
no guarde sempre al que rig.

Bo fóra que jo parlara
ni marmolara de qui
pot castigar-me, que fóra
voler al cel escopir!

Si hui té la mà en la pasta
i m’assentàs un pessic,
¿no està en sa mà fer-me coca,
llongueta, bollet o prim?

Puix, ¿com puc jo marmolar
si conec lo que ara dic?
¿No era voler que em tinguessen
per un home defallit?

Bé pot ser que algunes ràbies
m’hagen allevat, i així
tinga la mentira crèdit
i es folguen mos enemics,

que bé llance jo de veure
que no só dobló d’a huit
per a que m’estimen i amen
i em vagen fent lo quis-quis.

Paciència tindré, paciència,
que no he de perdre els sentits,
ni faré la boveria
tan gran com ha fet Gorrís.

Vinguen inclemències, vinguen,
que no em tenen que transir,
que per a ocasions com estes
reserve lo baronil.

Lo pusil·lànim té lloc
en los hòmens d’alfanic,
tots polseretes i calces,
bons per a tapes d’espills.

Mes no en mi, que ànimo em sobra
per a poder resistir,
del riu de tantes desditxes,
la còpia de remolins.

Que si alguns dragons contraris
sa malícia han escopit
contra la meua ignorància,
no tinc por del seu verí.

Que el temps, que és mestre tan savi,
traurà per sos alambics
la veritat apurada,
més neta que lo gesmir.

Lo que en esta casa passe
os diré, si és que m’oïu:
tots me diuen frare Pere,
pensen que em sap mal, i em ric.

No volent que baixe baix,
de l’apossento no ixc;
de grill vinc a passar plaça
de dins d’est carabassí.

Dorm set hores d’un tiró,
lleve’m en punt de les huit;
desperta’m lo Micalet
i a voltes los teuladins.

Menge no de bona gana,
perquè em falta lo apetit,
que de poc temps a esta part
tinc ventrell de filadís.

Pose’m a resar mes hores
i después un rato llixc;
si tinguera companyia,
jugara un poc als naïps.

Ve’m a veure lo rector
tots los dies, perquè, en fi,
paga’m en correspondència
amor tan gran com li tinc.

Vénen alguns capellans
amics meus, molt a sovint,
i no s’olvida de veure’m
jamai lo caritatiu.

Per a la melancolia
que de quan en quan m’aflig,
tinc ací un orinal verd
i una trompa de París.

Jo confesse, pares meus,
que sent lo vostre cariny,
mes paciència!, que així ho deia
de Còrdova lo botxí.

Als mestres, als presentados,
a tots los lectors sotils,
als sacerdots, als coristes
i als novicis grans i xics,

dieu-los que, de ma part,
los bese les mans i dits,
i si més volen que els bese
ha de ser traent-me d’ací.

Lo cabildo m’olvidava
i posava ja en olvit.
Sens dubte que desvariege:
viu Déu que no estic en mi!

Cabildo il·lustre, a qui deu
aquest pres, aquest pobil,
més que a una bona madrina
una dona quan parix;

cabildo de mes entranyes
a qui dec fer-li lo mix,
encara que de massots
tan sols un pèl no teniu;

cabildo que en voluntat
em té tallat lo melic,
ja que sou per excel·lència
de lo lliberal lo arxiu,

teniu-me en vostra memòria,
que sé que no puc perir,
puix tinc en mon patrocini
a tals Guzmans per padrins.