ROMANÇ
 

Per estar cansat del món,
que lo enteniment mareja,
i la mar, de tantes trampes,
corre perill de tormenta,
a cert convent me n’aní
que està fora de València,
de monges que, per enteses,
la discreció les celebra.
Demaní, tocant al torn,
per la mare sor Taleca,
la qual, eixint, me digué:
«So Morlà, passe a la reixa!»
Passí a la reixa i trobí
que havien eixit ab ella
a sor Col i a sor Lletuga,
a sor Andívia i sor Bleda,
monges que tan sols són bones
en lo temps de la Quaresma.
Digueren-me, molt mirlades:
«Si vosté no està de pressa,
a parlar-li vol eixir
la priora, que és discreta.»
I a penes me daren lloc
per a menejar la llengua,
quan ixqué la tal priora
ab la cara molt alegra;
cert, bona traça de dona,
mes era tan transida, flaca i seca
que em paregué lo sancarró de Meca.
Demanà’m que com estava,
gastant conceptes d’entesa,
obligant-me a mi a respondre
de compliments gran arenga.
«Què hi ha de nou?», me digué.
Responguí-li: «Una gran festa
lo diumenge hi ha en lo Carme.»
«Per qui?» «Per santa Teresa,
que una confraria funden
de mil indulgències plena.
Hi ha solemne processó,
i lo dilluns, en la iglésia,
hi ha d’haver en una justa
de poetes gran contienda.»
«I qui fa tot eixe gasto?,
que a fe que costa moneda.»
«Frare Manuel Mendoza,
lo que va en una muleta.»
«Deu poder molt, eixe frare!
És de nació portuguesa?»
«Vol veure vosté si pot,
que farà eixir la diablera
i una dansa de peraires
ficats en una baieta!»
«Frare que té tants amics,
serà molt just que el conega.»
«Allargue-li Déu la vida
sense fred i sense febra,
i a pesar de la malícia,
puix en tals obres s’emplea,
mereix son nom fama eterna
i que el món gravat lo veja
en llàmines de llautó
i en lo escrit d’una albudeca.
No dirà que no l’alabe!»
«Pare meu, si ho considera,
bé valen estos versets
quatre lliures de ragea;
però, que gran desditxa que no s’usa
donar-los a los poetes ni una puça!»
Volgué veure lo certamen;
traguí’l de la faltriquera
dient: «Estos són los premis
que donen, senyora meua:
al que farà millors lires
li donen en recompensa
un diamant en un anell,
atan gros com una nespla.»
«Ja el pendran, senyor Morlà,
com un pinyol de cirera.»
«I en les dècimes prometen
de pedres una maceta;
i en la glossa hi ha una tassa
que, per ser tan rica i bella,
podrà beure sens escrúpols
de Bretanya la princesa.
Mes tinc por, segons m’ha escrit
un amic que tinc en Sueca,
que diu: “Amic del meu cor,
si glossa ve de Montalban o Vega,
no hi ha poeta que en la tassa bega.”
Al romanç donen bolsillo,
i, segons modo i manera,
pense que lo hi donaran
a Jacinto de Maluenda,
perquè ha posat tants de medis,
segons m’ha dit una vella,
que em fa estar esbalaït.
So Jacinto bé poguera
deixar-se d’aqueixes coses!
¿No bastava una novena
que ha fet vosté aquestos dies,
a sent Martí i a sent Mena,
i no fer que li parlàs
a Cros Jusepa la cega?
M’han dit que l’ha sobornada
en donar-li aquella lletra
que diu, si mal no recorde:
“A les bodes de na Solera, jo que no hi era.”»
«No em dirà qui són los jutges?»
«Oh, senyora, gran noblea!
Vull referir-los del modo
que s’han donat a l’empremta.»
Tot açò li llixquí, i dix-me ella:
«Pareix que han desparat una femella!
Com no em diu qui és l’assessor?»
«Senyora, si ho considera,
he perdut a don Beltran
entre tanta polvareda:
ferma’s lo licenciado Cros.» «Només?
Ell és simple, a pagar de mos dinés,
i si tinc que dar mon vot,
jo sé què fermar-se pot.»
Responguí-li: «No és excusa
tot allò que lo món usa,
senyora. L’home que és pobre,
li diuen Juan Canelobre;
mes, si diner a sa prosàpia amela,
li diuen Canelobre de Canela,
i si en la tal hacienda té millores,
Canelobre Canela i de Tisores.»
Respongué’m, molt sanyuda i ab gran ira:
«Tot lo que vosté em diu és gran mentira.»
«D’això s’espanta? Pués estiga atenta,
perquè pense deixar-la molt contenta:
si Cros tingués moneda com té sang,
jo sé què es fermaria: Cros de Cranc,
i perquè açò no tinga a novetat,
oja’m lo que em passà anant al Mercat:
entrí-me’n un cert dia per la Llonja
i posí’m a parlar en Joan Taronja,
i anant los dos devés lo Consolat,
viu que li deien tots Joan Taronjat;
vaig-me’n a casa, i diu-me una veïna:
“Ja a Taronjat li diuen Tarongina.”»