AL RETIRO I HONESTITAT D’UNA AMA D’UN CAPELLÀ
 

Volgué veure la gran festa
que els cavallers lo dumenge
feren en aquell torneo
mossén Quinze o mossén Setze,

un capellà sens escrúpols,
non com altres mingontrelles,
perquè és home molt graciós,
de bon gust i millor temple.

Anà-se’n devés del pont
i mirà, sobre unes pedres,
dels cavallers les grans gales,
que són vespra de molts deutes.

Però vent que la serena
és causa de moltes febres,
perquè el catarro sol ser
gran ganància per als metges,

tornà-se’n devés sa casa.
I entre si deia el prevere:
«Que bon gust té la meua ama,
que no vol veure estes festes!

Mes fa bé, que és una santa,
i cert que pot ser exemple
de casades i de viudes,
de beates i donzelles.»

Mes l’ama, que desitjava
llevar-se de males llengües,
ficà dedins casa un home
que li sol tocar les tecles,

i al punt que los dos volien
fer lo gorumbé dels negres,
toca el prevere a la porta
i ella diu: «Ai, que és mossényer!

Amaga’t en lo rebost,
darrere de les taleques.»
Obri la porta i ell puja,
i ella diu: «Mi senyor, sente’s

i sope de bona gana,
que jo baixe baix a veure
les xulles que tinc al foc,
que tinc por que se m’hi cremen.»

Baixà i digué-li al galan:
«Manyo meu, ix presto, ves-te’n.»
I ell respon: «No vull anar-me’n
sense dar-te per a peres.»

Lo capellà, des de dalt,
deia: «Puja, que em desseque.
A qui dic jo puja prest?
Tu vols que jo em desespere!»

I alçant-se de la cadira,
arrunsant molt bé les celles,
se n’anà devés l’escala
i, entre burles i entre veres,

véu un home embolicat
entre l’ama i les faldetes
que, com si fóra ella un ànet,
li estava farcint lo ventre.

Lo capellà, gran figura,
posà’s de prest les ulleres
i, mirant lo tal succés,
digué, mig trist mig alegre:

«Ama, en haver acabat,
pujaràs a dar-me a beure.»