CANÇÓ
 

En la cortina de silenci, un tall
de Pere el successor en lloc de Déu
va donar, descobrint un clar estel,
i ell estengué sos raigs fets de crestall,
més blancs de continència que la neu,
tornant en foc de caritat son gel;
alegre ab succés tal se mostra el cel,
la terra es goja, i del matís dels prats
tixen apressa delicades mans
garlandes concertades molt fragants,
adorns dignes dels polsos més honrats.
Per ell hui, Pàtria meua, tindràs cert
lo triumfo i ovació del llorer verd;
pren-lo una eternitat, puix d’un espill
que et féu rica, donant-te son argent,
naix ta glòria present, mor ton perill.

Tomàs del cel cantúric fonc Atlant,
del d’Aquino un Tomàs ho fonc també,
i del teu, gran València, altre Tomàs:
tu venturosa sempre, que tal sant
tens dins ton fèrtil pit, de tanta fe
cep d’orgull ab raïm mai en agràs.
Beneita tu, que en tu no es dóna pas
per places, per carrers i per racons
on no es vegen exemples de virtut;
tot és botigues d’immortal salut,
tot una immensitat de Sants Barons.
Hui per ton Pare, que és Tomàs, de nou
tota acció teua a letícia es mou,
i en tos fills lo mateix, ab dolç accent;
i així, la honra i gràcies en comú,
les goges tu, per ton mereiximent.

Cançó, tin-te; València, basta ací,
que lo lloar-te a tu no és per a mi;
deixau per als Beuters historiadors,
Marcs i altres Roigs, poetes elegants,
que no és per a ignorants, tantes favors.