LA CAÇA DE LES MONES
 

En Índies, prop del riu dit d’Amaçones,
els salvatges així cacen les mones.
Tenen a cosa feta
uns quants cànters de boca molt estreta,
els omplin de panotxes, i a deshora
d’aquell gran riu se’ls deixen a la vora.
En emboscada es queda el caçador,
i a l’instant que les mones el olor
senten de les panotxes, sens recel
van als cànters com mosques a la mel.
Prenen luego una espiga, i en sa mà
la volen traure a fora, mes en va,
perquè a posta té feta
cada cànter la boca tan estreta
que per ella la mà, com buida estiga,
ix i entra bé, mes no si porta espiga.
Mes com açò les mones no ho comprenen,
mai la panotxa solten que en mà tenen:
forcegen i treballen més d’una hora
per veure si podran traure-la fora;
mes mai poden, i així, per la mà preses,
allí es queden per no soltar les preses.
En açò, el caçador pren son bastó,
les acomet, i a força de braó,
en moneda de bones bastonades
es cobra les panotxes mal robades,
o, si no vol matar-les l’indià,
les pren vives tenint son furt en mà.
Més tontes que estes mones,
s’encontren així així moltes persones
que, ans que soltar l’hasienda o els dinés,
perden sa vida, i l’ànima, que és més.