Texto

    Hi ha gent que neix amb un instint predominant, una vocació o simplement un desig precís, des que comencen a parlar, a pensar.
    El senyor Sacrement no tenia, des de la seva infància, mes que una idea fixa, ésser condecorat. De molt jove ja portava creus de la Legió d'Honor de zinc com altres infants porten una gorra, i donava, pel carrer, amb arrogància la mà a sa mare, tot inflant el petit pit ornat de la banda roja i de l'estrella de metall.
    Després d'uns magres estudis, fracassà al batxillerat, i, sense saber què fer, es casà amb un noia bonica, perquè ell era un home ric.
    Visqueren a París com viuen els burgesos rics, dins el seu món, sense mesclar-se amb el gran món, orgullosos de la coneixença d'un diputat que podia esdevenir ministre, i amics de dos caps de divisió.
    Però el pensament que havia entrat en els primers dies de la vida en el cap del senyor Sacrement, no l'abandonava i sofria d'una manera continuada de no tenir el dret de mostrar sobre el redingot una petita banda de color.
    La gent condecorada que trobava al boulevard li provocava un cop al cor; els mirava de cua d'ull amb una gelosia exasperada. A vegades, durant els llargs capvespres de desvagament, es posava a comptar-los; es deia "A veure quants en trobaré de la Madeleine al carrer Drouot."
    I caminava lentament, tot inspeccionant els vestits, amb l'ull exercitat a distingir de lluny el petit punt vermell. Quan arribava al final del passeig se sorprenia sempre de les xifres: "Vuit oficials i disset cavallers; com és possible?. És d'imbecils prodigar les creus d'aquesta manera. A veure si en trobo tantes de tornada."
    I tornava a pas lent, molest quan la multitud apressada dels vianants podia impedir les seves recerques o fer-li perdre'n algun.
    Coneixia els barris on n'hi havia més: abundaven al Palais Royal, l'avinguda de l'Opera era inferior al carrer de la Paix, el costat dret del boulevard era més freqüentat que l'esquerre.
    Pareixia també que preferien alguns cafès, certs teatres. Cada vegada que el senyor Sacrement advertia un grup de senyors vells amb els cabells blancs aturats enmig de la voravia, impedint la circulació, es deia: "Ve't-aquí oficials de la Legió d'honor!" I tenia ganes de saludar-los.
    Els oficials (ho havia notat sovint) tenen un altre aire que els simples cavallers. El seu capteniment és diferent; es veu bé que gaudeixen oficialment d'una consideració més alta, de més importància.
    A vegades, també, una ràbia s'apoderava del senyor Sacrement, un furor contra la gent condecorada que feia que sentís per ells una ràbia de socialista. Llavors, en tornar a ca seva, excitat per haver trobat tanta creu, com ho està un pobre afamat després d'haver passat davant grans botigues de queviures, declarava amb veu forta: "Quan, a la fi, ens desempallegarem d'aquest porc govern?"; la seva dona sorpresa li demanava: "Què tens avui?"
    Ell responia: "Tinc que estic indignat de les injustícies que veig cometre per tot. Que en tenien, de raó, els comunards!"
    Però tornava a sortir havent dinat, i anava a examinar les botigues de condecoracions; examinava tots aquests emblemes de formes diverses, de colors variats; hauria desitjat posseir-les totes, i, en una cerimònia pública, en una immensa sala plena de gent, plena de gent meravellada, caminar al davant d'un seguici, amb el pit resplendent, ratllat de rengleres de condecoracions alineades una sobre l'altra, seguint la forma de les seves costelles, i passar greument, el capell sobre el braç, tot lluent com un astre enmig d'un xiuxiueig d'admiració, en un rumor de respecte.
    Ell no tenia, ai las!, cap títol per cap condecoració.
    Es va dir: "La Legió d'Honor és verament massa difícil per un home que no ha complert cap funció pública. Si intentés el nomenament d'oficial d'Acadèmia!"
    Però no sabia com agafar-ho; en parlà a la seva dona que va quedar estupefacta.
    "Oficial d'Acadèmia?, què has fet tu per esser-ho?"
    Ell s'enfurismà: "Entén d'una vegada què vull dir; el que estic buscant és precisament què cal fer; a voltes sembles estúpida."
    Ella somrigué: "D'acord, tens raó, però jo no sé com ho has de fer."
    Tingué una idea: "Si en parlessis al diputat Rosselin, ben segur que podria donar-me un excel.lent consell; comprendràs que jo no m'atreveixi a abordar-li directament aquesta qüestió; és bastant delicat, bastant difícil; venint de tu, la cosa esdevé completament natural."
    La senyora Sacrement féu el que li demanà. El senyor Rosselin prometé parlar-ne al Ministre; llavors Sacrement no el deixà; el diputat acabà per dir-li que calia fer una petició i enumerar els seus títols.
    Els títols, ja hi som!; ell no era ni batxiller.
    Posà llavors mans a l'obra i començà un opuscle que tractava de "El dret del poble a la instrucció"; no el va poder acabar per penúria d'idees.
    Buscà temes més fàcils i n'abordà diversos de manera successiva. El primer va ser: "La instrucció dels infants per la vista"; pretenia que s'establissin en els barris pobres una mena de teatres gratuïts pels infants petits; els pares els hi conduirien des de l'edat més tendra, allà se'ls donaria, mitjançant una llanterna màgica, nocions de tots els coneixements humans; serien veritables cursos; la mirada instruiria el cervell, i les imatges quedarien gravades en la memòria, convertint, per així dir-ho, en visible la ciència.
    Res més senzill que ensenyar així la història universal, la geografia, la botànica, la zoologia, l'anatomia, etc,... etc.?
    Va fer imprimir aquesta memòria i n'envià un exemplar a cada diputat, deu a cada ministre, cinquanta al president de la República, deu també a cada un dels diaris parisencs i cinc als diaris de província.
    Després tractà la temàtica de les biblioteques de carrer, pretenia que l'Estat fes passejar pels carrers petits cotxes plens de llibres, semblants als cotxes dels venedors de taronges; cada ciutadà tindria dret a deu volums per mes en préstec, mitjançant un abonament d'una petita quantitat.
    "El poble, deia el senyor Sacrement, no busca més que els seus plaers; ja que el poble no va a la instrucció, cal que la instrucció vagi cap al poble, etc."
    Cap ressò tingueren aquests assajos; presentà tanmateix la seva demanda; li varen contestar que se'n prenia nota, que s'instruïa; ho veié com una cosa segura; esperà, però res vingué.
    Llavors es decidí a fer gestions personals; sol.licità una audiència al ministre de la instrucció pública, i va ser rebut per un agregat de gabinet molt jove i que ja afectava certa gravetat, fins i tot importància, i que tocava, com si d'un piano es tractés, una sèrie de petits botons blancs per cridar els uixiers i els ajudants de l'avantcambra, així com els empleats subalterns. Assegurà al sol.licitant que l'assumpte estava en la bona via i li aconsellà continuar els seus remarcables treballs.
    I el senyor Sacrement tornà a posar mans a l'obra.
    El senyor Rosselin, el diputat, semblava interessar-se ara en el seu reeiximent; i li donà, fins i tot, una sèrie de consells pràctics excel.lents; d'altra banda a ell ja l'havien condecorat, sense que ningú sabés els motius que li havien valgut aquesta distinció.
    Assenyalà a Sacrement nous estudis a emprendre; el presentà a Societats erudites que s'ocupaven d'aspectes de la ciència particularment obscurs, amb la intenció d'aconseguir honors; el recomanà fins i tot al ministeri.
    I un dia, mentre el diputat dinava a casa del seu amic (hi menjava sovint des de feia uns quants mesos) li va dir baixet mentre li estrenyia les mans: "Us he aconseguit un gran favor: el comitè de treballs històrics us encarrega una missió, es tracta d'unes recerques a fer a diverses biblioteques de França."
    Sacrement, emocionat, no pogué menjar ni beure; partí vuit dies més tard.
    Anava de ciutat en ciutat, estudiant els catàlegs, escorcollant dins graners abarrotats de llibres polsosos, víctima de l'odi dels bibliotecaris.
    I un capvespre, com que es trobava a Rouen, volgué anar a abraçar la seva dona a qui no havia vist feia una setmana; va agafar el tren de les nou que devia deixar-lo a mitjanit a casa seva.
    Tenia la seva clau, entrà sense fer soroll, tremolant de plaer, tot content de donar-li aquesta sorpresa. Ella s'havia tancat, quina contrarietat!; així que cridà a través de la porta: "Jeanne, sóc jo!"
    La seva es degué assustar perquè la va sentir botar del llit i parlar sola com en un somni; després corregué al tocador, l'obrí i el tornà tancar, travessà diverses vegades la cambra en un cursa ràpida, descalça, tot movent els mobles, fent-ne sonar les vidrieries. Després, a la fi, demanà: "Ets ben bé tu, Alexandre?"
    Ell respongué: "És clar que sóc jo, vinga, obre!"
    La porta cedí, i la seva dona es llançà sobre el seu pit tot balbucejant. "Quina por! quina sorpresa! quina alegria!"
    Llavors ell començà a desvestir-se, metòdicament, com ho feia tot; i agafà el seu abric que tenia costum de deixar penjat al vestíbul; però de cop quedà estupefacte. La botonera duia una banda vermella!
    Balbucejà: "Aquest... aquest... aquest abric està condecorat!"
    Llavors la seva dona, d'un bot, es llençà sobre ell, i agafant-li de les mans la peça de vestir: "No... t'equivoques, dóna'm això"
    Però ell el retenia per una màniga, no el deixava, repetint en una espècie d'embogiment: "Com?...per què?...explica'm?...de qui és aquest abric?...no és el meu, perquè duu la Legió d'honor."
    Ella s'esforçava per arrancar-li, desorientada, quequejant: "Escolta... escolta... dona'm això... no t'ho puc dir, és un secret, escolta."
    Però ell s'enrabiava, empal.lidia: "Vull saber per què aquest abric és aquí; no és el meu."
    Llavors ella li cridà: "Si, calla, jura'm... escolta... d'acord! t'han condecorat!"
    Tingué una tal sotragada d'emoció que deixà l'abric i anà a caure sobre una butaca.
    "Sóc... dius... sóc... condecorat.
    -Sí... és un secret, un gran secret..."
    Ella havia tancat a l'armari el vestit gloriós, i tornava cap al seu marit tot tremolant i pàl.lida. Repetia: "Sí, és un abric nou que t'he fet fer; però havia jurat de no dir-te res, no serà oficial fins d'aquí a un mes o sis setmanes; cal que acabis la teva feina, no ho havies de saber fins a la teva tornada; és el senyor Rosselin que ha aconseguit això per a tu..."
    Sacrement, desmaiant-se, quequejant: "Rosselin,... condecorat... m'ha fet condecorar... a mi... ell... ah!..."
    Va haver de beure un got d'aigua.
    Un petit paper blanc era per terra, caigut de la butxaca de l'abric; Sacrement l'agafà, era una targeta de visita; va llegir: "Rosselin - diputat."
    "Te n'adones", digué la dona.
    I ell es va posar a plorar d'alegria.
    Vuit dies més tard el Diari Oficial anunciava que el senyor Sacrement era nomenat cavaller de la Legió d'honor, per serveis excepcionals.