I

    Llavors jo tenia trenta anys, i era lloctinent de navili, quan se m'encarregà una missió astronòmica a l'India central. El govern anglès em donà tots els mitjans necessaris per dur a terme l'empresa i em vaig endinsar aviat amb un grapat d'homes en aquell país estrany, sorprenent i prodigiós.
    Caldrien vint volums per contar aquest viatge. Vaig passar per contrades inversemblantment magnífiques; vaig ésser rebut per prínceps d'una bellesa sobrehumana que vivien en una increïble magnificència. Fou com si durant dos mesos hagués caminat al bell mig d'un poema, com si hagués recorregut un reialme de fades sobre el dors d'elefants imaginaris. Descobria al mig de boscs fantàstics ruïnes esbalaïdores; trobava, en ciutats d'una fantasia de somni, prodigiosos monuments, delicats i cisellats com joiells, lleugers com randes i enormes com muntanyes, aquests monuments eren fabulosos, divins i d'una tal gràcia que un s'enamora de les seves formes així com pot enamorar-se d'una dona; veient-los, s'experimenta un plaer físic i sensual. En resum, com diu el senyor Victor Hugo, caminava, tot deixondit, en un somni.
    Així, vaig arribar a l'objectiu del viatge, la ciutat de Ganhara, en altre temps una de les més pròsperes de l'India central, avui en plena decadència, i governada per un príncep opulent, autoritari, violent, generós i cruel, el Rajà Maddan, un veritable sobirà d'Orient, delicat i bàrbar, afable i sanguinari, amb una gràcia femenina i una ferotgia despietada.
    La ciutat vella es troba al fons d'una vall a la vora d'un petit llac, encerclat per una munió de pagodes que banyen llurs muralles dins l'aigua.
    La ciutat, de lluny forma una taca blanca que torna gran quan un s'hi apropa, i poc a poc apareixen els temples, les agulles, les fletxes, totes les puntes elegants i esveltes dels graciosos monuments hindús.
    A una hora de les portes, vaig trobar un elefant superbament aparellat, envoltat d'una cort d'honor que el sobirà m'enviava. I vaig ésser conduït enmig d'una gran pompa, al palau.
    Hauria volgut tenir temps per vestir-me luxosament, però la impaciència reial no m'ho permeté. Primer de tot volia conèixer-me, saber què podia esperar de mi com a distracció; després ja es veuria.
    Vaig passar entre soldats bronzejats com estàtues i vestits amb uniformes resplendents, en una gran sala envoltada de galeries, on hi havia homes dempeus abillats amb vestimentes llampegants i coberts de pedres precioses.
    Sobre un banc semblant a un dels nostres bancs de jardí sense respatller, però revestit d'un tapís admirable, vaig adonar-me d'una massa lluenta, una mena de sol assegut; era el Rajà, que m'esperava, immòbil dins un vestit de la més pura seda groga. Anava guarnit amb deu o quinze milions de diamants i, sola, al seu front, brillava la famosa estrella de Delhi que sempre ha pertangut a la il.lustre dinastia dels Parihara de Mundora de la qual el meu amfitrió era descendent.
    Era un jove d'uns vint-i-cinc anys, que semblava tenir sang negra a les venes, encara que pertanyia a la més pura raça hindú. Tenia els ulls grossos, fixos i un mica distrets, els pòmuls sortits, els llavis gruixuts, la barba arrissada, el front estret i unes dents resplendents, agudes, que mostrava sovint en un somriure maquinal.
    S'aixecà i vingué a donar-me la mà, a la manera anglesa, després em feu asseure al seu costat sobre un banc tan alt que els peus amb dificultat tocaven a terra. S'estava molt malament allà dalt.
    I tot d'una em proposà una caça del tigre per a l'endemà. La caça i les lluites eren les seves gran ocupacions i no entenia gaire que algú pogués ocupar-se d'altres coses. De segur que estava ben convençut que jo havia vingut de tan lluny sols per distreure'l una mica i acompanyar-lo en els seus plaers.
    Com que tenia molta necessitat d'ell, vaig procurar afalagar les seves inclinacions. Va estar tan satisfet de la meva actitud que volgué mostrar-me, de seguida, un combat de lluitadors i m'emportà a una mena d'arena situada a l'interior del palau.
    A ordres seves, dos homes aparegueren, nus, bronzejats, amb les mans armades amb urpes d'acer; i tot d'una s'atacaren, cercant colpir-se amb aquelles armes tallants que traçaven sobre llur pell negra llargues esquinçades d'on rajava la sang.
    Això durà molt de temps. Els cossos estaven absolutament nafrats, i els combatents seguien treballant-se les carns amb aquella mena de rascle fet de làmines agudes. Un d'ells tenia una galta trossejada; l'orella de l'altre estava tallada en tres trossos.
    I el príncep ho observava amb un entusiasme ferotge i apassionat. Feia bots d'alegria, feia xiscles de plaer i imitava amb gestos inconscients tots els moviments dels lluitadors, tot cridant sense parar: "Pega, pega-li".
    Un dels dos caigué sense coneixement, calgué emportar-se'l de l'arena tot ple de sang, i el Rajà féu un llarg sospir de disgust, de tristesa perquè allò ja s'hagués acabat.
    Després es girà cap a mi per conèixer la meva opinió. Jo estava indignat però el vaig felicitar efusivament, i ordenà que se'm conduís al Cuix-Mahal (palau de plaer) on havia de romandre.
    Vaig travessar els inversemblants jardins que es troben a Orient i vaig arribar a la meva residència.
    Aquell palau, aquell joiell, situat a l'extrem del parc reial, capbussava en el llac sagrat de Vihara tot un flanc de les muralles. Era de planta quadrada, presentava a les quatre cares tres fileres superposades de galeries amb columnes divinament treballades. A cada angle s'enlairaven torratxes, lleugeres, altes o baixes, soles o aparellades, de talla desigual i de fisonomia diferent, que bé semblaven flors naturals posades sobre aquella graciosa planta d'arquitectura oriental. Totes eren coronades per estranyes teulades que semblaven perruques delicades i coquetes.
    Al centre de l'edifici, un vigorós temple s'aixecava fins a un encisador petit campanar prim i obert de tots costats, la seva cúpula allargada i rodona semblava un pit de marbre blanc estès cap al cel.
    I tot el monument, de dalt a baix, era cobert d'esculptures, d'aquests exquisits arabescs que alegren la mirada, de processons immòbils de personatges delicats, les actituds dels quals i els seus gestos de pedra narraven els costums i les tradicions de l'India.
    Les cambres eren il.luminades per finestres amb petits arcs dentelats que donaven al jardí. Al terra de marbre, graciosos rams de flors dibuixats amb ònix, lapislàtzuli i àgates.
    Quasi no havia acabat d'arreglar-me, quan un dignatari de la cort, Haribadada, especialment encarregat de les comunicacions entre el príncep i jo, m'anuncià la visita del seu sobirà.
    I el Rajà del safrà aparegué, m'estrenyé de nou la mà i es posà a contar-me mil coses, me'n demanava l'opinió, que jo li donava amb no poques dificultats. Després volgué mostrar-me les ruïnes del palau vell, a l'altra banda dels jardins.
    Era un vertader bosc de pedres, habitat per una munió de simis. Quan ens acostàrem, els mascles es posaren a córrer sobre els murs mentre ens feien ganyotes horribles, i les femelles es feien escàpoles tot mostrant-nos els seu darrere pelat i duent els seus petits als braços. El rei reia bojament, m'estrenyia el braç per testimoniejar el seu plaer, i s'assegué al mig de les runes, mentre al nostre voltant, ajupits al pic de les muralles, encimbellats en tots els relleus, una assemblea de bèsties amb patilles blanques ens treien la llengua i ens ensenyaven el puny.
    Quan estigué cansat d'aquest espectacle, el sobirà groc s'aixecà i es tornà a posar en marxa amb gravetat, estirant-me sempre al seu costat, content d'haver-me mostrat unes coses com aquestes el dia mateix de la meva arribada, i tot recordant-me que l'endemà en honor meu tindria lloc un gran cacera del tigre.
    Vaig seguir, aquesta cacera, i una segona, una tercera, i la que feia deu, i la que feia vint. Perseguíem, un darrere l'altre, tots els animals que alimentava la contrada: la pantera, l'ós, l'elefant, l'antílop, l'hipopòtam, el cocodril, i jo què sé, la meitat de les bèsties de la creació. Estava esllomat, fastiguejat de veure córrer sang, cansat d'un plaer que sempre era igual.
    A la fi, l'ardor del príncep es calmà, i em deixà, tal com repetidament li demanava, una mica de lleure per treballar. Ara s'acontentava amb omplir-me de regals. M'enviava joies, teles magnífiques, animals ensinistrats, que Haribadada em presentava amb un respecte greu i manifest com si jo fos el sol mateix, tot i que en el fons em menyspreava.
    I cada dia una processó de criats em duien, en safates cobertes, una porció de cada plat de l'àpat reial; cada dia calia fer-se veure i complaure's amb alguna nova diversió organitzada per a mi: balls de baiaderes, malabaristes, revisió de tropes, i tot el que se li podia ocórrer a aquell Rajà hospitalari, però empipador, per mostrar-me la seva pàtria sorprenent amb tot l'encís i amb tota la seva esplendor.
    Tan aviat com em deixaven un mica sol, treballava, o bé anava a veure els simis, la companyia dels quals em complaïa infinitament més que la del rei.
    Però un horabaixa, quan tornava d'una passejada, vaig trobar Haribadada al davant de la porta del meu palau, tot solemne, que m'anuncià, en termes misteriosos, que un present del sobirà m'esperava a la meva cambra; i em presentà les excuses del seu senyor per no haver pensat abans a oferir-me una cosa de la qual jo n'estava privat.
    Després d'aquest obscur discurs, l'ambaixador calà el cap i desaparegué.
    Vaig entrar i vaig veure, alineades contra la paret segons la talla, sis jovenetes una al costat de l'altra, immòbils, que semblaven un enfilall de peixos per rostir. La més vella tenia tal volta vuit anys i la mes jove, sis. Al principi, no vaig comprendre perquè aquell pensionat s'havia instal.lat a casa meva, després vaig endevinar la delicada atenció del príncep: era un harem, el que ara em regalava. L'havia escollit tan jove per un excès de cortesia. Perquè com més verd és el fruit, més apreciat és en aquelles contrades.
    I em vaig quedar absolutament confús, molest i avergonyit al davant d'aquells infants que em miraven amb ulls grans i greus, i que semblaven ja conèixer allò que jo les podia exigir.
    No sabia que els havia de dir. Tenia ganes de retornar-les, però hom no pot tornar mai el present d'un sobirà. Hauria estat una injúria mortal. Calia doncs guardar i instal.lar a casa meva aquell ramat d'infants.
    Seguien sense bategar-se, observant-me de fit a fit, esperant les meves ordres, i maldant per llegir el meu pensament als meus ulls. Quin maleït regal! A la fi, de rídícul que em trobava, vaig demanar a la més gran:
    "I tu, com et dius?"
    Ella respongué: "Chali".
    Aquella criatura amb una pell tan bonica, una pell groga, com d'ivori, era una meravella, una estàtua amb una cara de línies llargues i severes.
    Llavors, vaig dir, per veure què podia respondre, tal vegada per incomodar-la:
    "Per quin motiu ets aquí?"
    Ella contestà amb una veu dolça i harmoniosa: "He vingut per fer allò que et plaurà exigir de mi, senyor meu."
    La criatura havia estat ensinistrada.
    I vaig fer la mateixa pregunta a la més petita que articulà ben clarament amb la veu més feble: "Sóc aquí per quant et plaurà demanar-me, amo meu."
    Tenia l'aspecte d'un ratolinet, era realment bufona. La vaig alçar i la vaig abraçar. Les altres feren un moviment com per retirar-se, pensant sens dubte que havia fet la meva tria, però els vaig ordenar que quedessin, i, asseient-me a la manera índia, els vaig fer prendre un lloc, al meu entorn, després em vaig posar a contar-los una història de genis ja que parlava bastant bé la seva llengua.
    Elles escoltaven amb tota atenció, estremint-se en els detalls meravellosos, tremolant d'angoixa i bellugant les mans. Ja no pensaven gaire, les pobrissones, amb el motiu pel qual havien vingut.
    Quan vaig acabar el conte, vaig cridar el meu criat de confiança, Latchman, i vaig fer portar llepolies, confitures i pastissos que varen menjar fins atipar-se, després, com que vaig començar a trobar divertida l'aventura, vaig organitzar jocs per entretenir les meves dones.
    Un d'aquests entreteniments sobretot tingué un enorme èxit. Jo feia el pont amb les cames, i les meves sis noietes passaven pel davall tot corrent, la més petita obria la marxa, i la més gran fent-me trontollar una mica perquè no s'acotava mai prou. Això les feia fer ensordidors esclafits de riure, i aquelles veus joves ressonant sota les baixes voltes del meu sumptuós palau el despertaven, l'omplien d'infantil alegria i el moblaven de vida.
    Vaig prendre'm molt d'interès en la instal.lació del dormitori on havien de dormir les meves innocents concubines. Les vaig tancar allí, sota la guarda de quatre dones de servei que el príncep m'havia enviat al mateix temps per cuidar les meves sultanes.
    Durant vuit dies, vaig experimentar un vertader plaer en fer de papa amb aquelles nines. Fèiem fantàstiques partides de fet i amagar, de conillons, de la gallina cega; jo els ensenyava cada dia un d'aquest jocs desconeguts i tan interessants i que els suscitaven veritables deliris d'entusiasme.
    La meva morada semblava una classe. I les meves amiguetes vestides amb sedes admirables i amb teles bordades en or i plata, corrien com si fossin animalets humans per les llargues galeries i les tranquil.les sales on queia, a través de les cintres, una llum esmorteïda.
    Llavors, un vespre, no sabria dir com va ser, la més gran, la que es deia Chali i que semblava una estatueta d'ivori vell, es convertí en la meva dona de veres.
    Era una adorable criatura, dolça, tímida i alegre que m'estimà tot d'una amb un amor ardent i que jo estimava d'una manera estranya, amb vergonya, dubte i una mena de por de la justícia europea, també amb reserves, escrúpols i, tot i això, amb una tendresa sensual i apassionada. L'estimava com un pare i l'acariciava com un home.
    Perdoneu-me, senyores, he anat una mica lluny.
    Les altres seguien jugant en aquell palau, com si fossin un ramat de gats joves.
    Chali no em deixava mai, excepte quan anava a la casa del príncep.
    Passàvem hores exquisides junts en les ruïnes del palau vell, enmig dels simis que s'havien convertit en els nostres amics.
    Ella s'allargava sobre els meus genolls i romania així rumiant quelcom dins el seu capet d'esfinx, o, tal vegada, sense pensar en res, però mantenint el bell i encisador posat hereditari dels pobles nobles i somiadors, el posat hieràtic de les estàtues sagrades.
    Havia portat, en una gran safata de coure, provisions, pastissos i fruites. I els micos s'acostaven a poc a poc, seguits dels seus petits més tímids, s'asseien al nostre entorn, sense atrevir-se a apropar-se més, tot esperant que distribuís les llepolies.
    Llavors quasi sempre un mascle més valent venia fins a mi amb la mà allargada com un mendicant; i jo li'n donava un bocí que portava a la seva femella. I tots els altres feien crits furiosos, crits de gelosia i de ràbia, i no podia fer aturar aquell xivarri més que llançant la seva part a cadascú.
    Sovint també passava les vetllades amb Chali, en una de les galeries exteriors que dominava el llac de Vihara. Miràvem, sense parlar, la lluna resplendent que lliscava al fons del cel mentre llançava a l'aigua una capa de plata tremolosa, i allà sota, a l'altra riba, la línia de petites pagodes semblants a graciosos xampinyons que tinguessin el peu dins l'aigua. I prenent en els meus braços el cap seriós de la meva petita amant, besava lentament i llargament el front llis, els grans ulls sadolls del secret d'aquesta terra antiga i fabulosa, i els llavis quiets que s'obrien a les meves tendreses. I vivia una sensació confusa, corprenedora i sobretot poètica, la sensació de posseir tota una raça en aquesta noieta, la raça misteriosa de la qual semblen sortir totes les altres.
    El príncep mentrestant continuava omplint-me de regals.
    Un dia m'envià un objecte ben inesperat que excità a Chali una admiració entusiasta. Era simplement un capsa folrada de petxines, una d'aquestes capses de cartró recobertes d'un embolcall de petites petxines aferrades simplement amb pasta. A França hauria costat com a molt quaranta sous. Però allà, el preu d'aquesta joia era inestimable. Era la primera, sens dubte, que entrava en el reialme.
    La vaig posar sobre un moble i la vaig deixar allà, somrient de la importància que es donava a un vulgar bibelot de mercat.
    Però Chali no deixava pas d'examinar-lo i d'admirar-lo, tota plena de respecte i emoció. Em demanava adesiara: "Em permets que el toqui?" I quan l'havia autoritzada, aixecava la tapadora, l'agafava amb grans precaucions, acariciava amb els dits fins, molt dolçament, el velló de petites petxines, i semblava sentir, per aquest contacte, una deliciosa fruïció que li arribava al cor.
    Amb això, ja havia acabat els meus treballs i me n'havia de tornar. Vaig estar molt de temps a decidir-me, ara retingut per la meva tendresa envers la meva petita amiga. Però, vaig haver de decidir-me.
    El príncep, desolat, organitzà noves caceres, nous combats de lluitadors; però, passats quinze dies amb aquests plaers, li vaig dir que no podia quedar-me més, i em deixà lliure.
    El comiat de Chali fou lacerant. Plorava, ajaguda sobre meu, el cap damunt el meu pit, tota sacsejada per la tristesa. No sabia què fer per consolar-la, les besades no servien per a res.
    De sobte vaig tenir una idea, em viag aixecar, vaig anar a cercar la capsa de petxines i vaig posar-l'hi a les mans."És per a tu. És ben teva."
    Llavors, la vaig veure somriure de seguida. Tota la seva cara s'il.luminà d'una alegria interior, d'aquesta alegria profunda dels somnis impossibles realitzats de sobte.
    I m'abraçà amb impetuositat.
    Tot i el regal, plorà ben fort en el moment del darrer adéu.
    Vaig distribuir besades de pare i pastissos a tota la resta de les meves dones i vaig partir.