Indice | Parole: Alfabetica - Frequenza - Rovesciate - Lunghezza - Statistiche | Aiuto | Biblioteca IntraText
Giovanni Francesco Straparola
Le piacevoli notti

IntraText CT - Lettura del testo

  • LIBRO PRIMO Orfeo dalla Carta alle piacevoli ed amorose donne, salute.
    • NOTTE QUINTA
      • FAVOLA III. Bertoldo de Valsabbia ha tre figliuoli, tutta tre gobbi e d’una stessa sembianza; uno de’ quai è chiamato Zambon e va per lo mondo cercando sua ventura; e capita a Roma, ed indi vien morto e gittato nel Tebro con i duo suoi fratelli.
Precedente - Successivo

Clicca qui per attivare i link alle concordanze

FAVOLA III.

Bertoldo de Valsabbia ha tre figliuoli, tutta tre gobbi e d’una stessa sembianza;

uno de’ quai è chiamato Zambon e va per lo mondo cercando sua ventura;

e capita a Roma, ed indi vien morto e gittato nel Tebro con i duo suoi fratelli.

[Antonio Molino:]

Durum est, piasevoi madonni e graziôsa signôra; a’ torni a dí, durum est contra stimulum calcitrare: che vé a dí che l’è trop dura cosa un calz d’un asenel, ma asé piü dür un calz d’un caval; e per quest, se la fortuna ha volüt ch’a’ branchi tal imprisa da rasoná, pacenza; a’ l’è lü mèig ubidí ché santificá, che l’ostinaziò vé da mala part, e se no, i ostinadi va a ca dol diavol. E s’a’ no-f disis cosa che fus de vos content, no-m dé la colpa a mi, ma a la signôra colá, e’ ha volüt ixí: e spessi fiadi l’om cercand quel ch’el no dé, ol ghe intravé e ol trova quel ch’a ’l no cré, e ixí romá co li ma pieni de moschi: con fé, za fu temp, Zambô, fiol de Bertold de Valsabbia, che cercand d’osellá do so fradèi, i so do fradèi l’osellá lü. Ben che a la fi túg’ tri malament moris, com a’ intenderí, s’a’ me impresterí ol bus di oreci, e co la ment e col cervel starí a scolta quel e’ ho da dí nel present mio rasoná.

A ’v dighi dunca che Bertold de Valsabbia, teritori bergomens, avé tri fioi tug’tri gobi, e sí a ’i se somegiava sí l’ü l’alter, ch’a’ no l’iera possibol conoscer l’ü fò da l’alter, com sarevef a dí tre penduleti sgonfi de dré. L’ü de questi avea nom Zambô, l’alter Bertaz, el terz Santí; e Zambô, ch’era ol mazzôr, no avea ancor vezü sedes agn. Avend persentit Zambô che Bertold, so pader, per la gran carestia ch’era in quel pais e zeneralment da per tug’, volia vender un cert poc de podér ch’a’l se trovava aví de patrimoni, (che pochi o negü se trova in quel pais che n’abi qual cosèta de propri) per sustentá la so famegia, a’l se voltá, come mazzôr fradèl, vers Bertaz e Santí, fradèi menôr, e sí ghe dis: — A’l sarèf lü bôna spisa, fradèi me car, a-zò che nos pader no vendis quel poc de terezuli ch’a’ se trovém aví, e che dapò la so mort no n’avessem de che sovegnis, che vu andassef cercand del mond e guadagná qual cosèta per podí sostentá la nostra ca, e mi resterèf a ca col veg’e a’ sí ’l governerèf, e sí scansesom la spisa, e in quest mèz fors passerèf la carestia. — Bertaz e Santí, fradèi menôr, ch’a’ no i era manco scaltridi e tristi de Zambô, a’ i dis a Zambô so fradèl: — Zambô, fradèl nos car, te n’hé saltò ixí a l’improvista, talmentre che no savém che responder-te; ma da-ne temp per tüta sta nog’, ch’a’ ghe pensarém sü, e domatina a’ te responderém. — I do fradèl, Bertaz e Santí, a’ i era nasít in ü portat, e si a’ i se confeva piü dol çervel in sema lôr do, che no i feva con Zambô. E se Zambô iera scelerat de vintidô carat, Bertaz e Santí a’ i era de vintises; ché sempermá, dove manca la natüra, suplis l’inzegn e la malizia in sema. Vegnüda che fo la matina dol dí seguent, Bertaz, de orden e comissió de Santí, so fradèl, andá a trová Zambô, e sí ghe comenzá a dí: — Zambô, fradèl me car, nu avém bé pensat e mèg considerat i casi noster, e cognoscend che te sí, com l’è vira, ol mazzôr fradèl, che te debi andá prima cercand del mond, e che nu, che sém pizègn, atendém a ca e a governá nos pader; e se in sto mèz te trovaré qualche bôna ventura per ti e per nu, te ne scriveré de qua, e pò nu te vegnerém dré a trová. — Zambô, che credeva osellá Bertaz e Santí, intisa la risposta, a’ la no-g saví lü trop bôna; e zambotand fra sí medém, ol dis: — Ma costör a’ i è lôr piü tristi e maliziòs ch’a’ no so mi; — e quest disiva per che l’avia pensat de mandá i fradèi a spaz, a-zò che per la carestia a’ i moris da fam, e lü restas parô dol tug’, per che ol pader l’era piü de lá che de qua, né podiva andá trop de long. Ma la gh’andé a Zambô altramét de quel che l’avia pensat.

Intisa adonca Zambô la opiniò de Bertaz e de Santí, ol fé ü farsèt de certi pochi strazi che l’avia; e tolt un carner con dol pa e dol formai e ü botazol de vi, e in pe’ un pér de scarpi de cuor de porc ros, ol se partí de ca, e se n’andá vers Bressa. E no trovand partit per lü, l’andá a Verona, dove ol trová un mister de bareti, ol qual ghe domandá se ’l savia lavorá da bareti, e lü ghe respòs che no; e vedend che no-g iera cosa per lü, lassá Verona e Vicenza e si ol se lassá vegní a Padova: e vedüt ch’a’l fo da certi medegh, ghe fo domandat se ’l saviva governá mulèti, e lü ghe respós de no, ma ch’el saviva ará la tera e podá le vigni; e no se possènd cordá con lör, se partí de lá per andá a Venesia. Avend Zambô caminat assé, e no avend trovat partit negü per lü, e no avend né denér gna da mangiá, ol stava de mala voia. Ma dapò long camí, quando fo in piasí de Domnedé, ol arivá a Lezzafosina; e per che l’iera senza denér, negü ol voliva levá, talment ch’ol pover om no savia che fá; e vedend che i bezzaruoi, che voltava i stroment da tirá sü i barchi, i guadagnava di quatrí, ol se mis an lü a fá un tal mestér. Ma la fortuna, che semper perseguita i poveret, i poltrô e i desgraziat, vols che volzend ü tal stroment, a ’l se rompis la soga: e int’ol desvoltá ch’ol fé, una stanga ghe dé in d’ol pèt e ol fé cascá in tera tramortit, e per un pèz a ’l sté destis per mort; e se no fos stag’certi omegn da bé che ’l portá in barca per ma e per pè, e sí ’l mená a Venesia, ol sarèf mort lá.

Guarit che fo Zambô, ol se partí da quei omegn da bé; e andagand per la tera cercand s’a’l podiva trová partit ch’a’ fos per lü, ol passá per le speçierii, e fo vedü da ü speçial, che pestava mandoi in ü mortér per fa di marzapá, e sí ghe domandá s’a’l voliva andá a stá con lü; e lü ghe respós che sí. Intrat in botiga, ol míster ghe dé certi cosi de confeziô da netizá e sí ghe insegna partí i nigher da i bianch, e sí ol metí in compagnia d’un alter garzô de botiga a lavorá in sembra. Netezand Zambô col garzô de botiga sti tai confeziô, i compagnô — ma de cancher’ — a’ i netezá de tal manera, che per esser dolçeghi, a’ i toliva ol scorz de sora via e ghe lassava la meóla de déter. Ol parò, che s’avedí dol tug’, tols ü bastò in ma, e sí ghe-n dé de fissi, digand: — S’a’ voli fa, brigantari forfanti marioli, fé del voster e no dol me; — e tuta fiá ol menava ol bastô, e in quel stant a’ i mandá tuti do via in malora.

Partit che fo Zambô dal speçial ixí mal tratat, ol se n’andá a San Marc; e per bôna ventura, passand per lá dove se vend i erbèti e salatuci, ol fo ciamat da un erbarol de quei da Chioza, ch’avia nom Viviá Vianel, e sí ghe domandá s’a ’l voliva andá a sta con lü, ch’a ’l ghe farèf bôna compagnia e boni spisi. Zambô, ch’aviva l’arma senisa adòs, e sí era pié de vogia de mangiá, ol dis de sí; e vendüdi certi pochi erbèti ch’a’ ghe mancava, a’ i monta in barca e se n’andá a Chioza; e Viviá ol mis a lavorá nol ort e a governá le vigni. Aviva tug’Zambô la patrica de l’andá in sü e in zó per Chioza, e conosciva assé di amis del parô; e per che l’iera ormá ol temp di primi fis, Viviá tol lü tri bèi fis e sí i metí int’un piatèl per mandá-i a doná a un so compar in Chioza, ch’aviva nom ser Peder. E avend ciamat Zambô, ghe dé i tri fis, e sí ghe dis: — Zambô, tuó sti tri fis, e porta-i a me compar ser Peder, e dig che i gualdi per amor me. — Zambô, ubidient al parô, dis: — Volentera, parô; — e tolt i fis, alegrament ol se partí. Andand Zambô per strada, costret da la gola, ol poltrô guardava e reguardava i fis; e dis a la gola: — Che deb’io fa? ghe-n debi mangiá o no mangiá? — La gola ghe respós: — Un afamat no guarda lez. — E per che l’iera lü golôs per sò natura oltra che afamat, tols ol consèi de la gola, e branca in ma l’ü de quei fis e comenzá strucá-l dal cül, e tant schiza e reschiza, l’è bô, no l’è bô, ch’a’l ghe fé insí l’anima fò del tug’, talment ch’a ’l ghe romas se no la pèl. Avend mangiat Zambô ol fis, a ’l ghe pars d’aví fag’mal; ma per che la gola ancor la strenziva, no-g fé lü cont negü, ch’ol tols ol segond fis in ma, e quel ch’a ’l fé dol prim, ixí fé dol segond. Vedend Zambô d’avi fag’tal desorden, no ’l savia quel che doviva fá: s’a ’l doviva andá inanz, o torna in dré. E stand in tal contrast ol fé un bon anim e se delibrá d’andá inanz. Zont che fo Zambô dal compar ser Peder, ol batí a l’us: e per che l’era cognosciüt da quei de ca, a ’l fo tostament avert; e andat de sü, ol trová ser Peder che spassezava in sü e in zó per ca; e sí ghe dis: — Che ve-t fazend, Zambô fiol me? che bôni novi? — Bôni, bôni, — respós Zambô; — ol me parô sí ve mandá tri fis; ma de tri, n’ho mangia’ mi do. — Mo com’hé-t fag’, fiol me? — dis ser Peder. — Ma ho mi fag’ixí, — respós Zambô; — e tols l’alter fis, e si s’a ’l mis in boca, e se’l mangiá de longo via: e ixí Zambô a’ i compí da mangia tug’tri. Vedend ser Peder un sí fag’lavòr, dis a Zambô: — O fiol me, dí al to parô che granmarcè, e che ’l no s’afadighi a fá-m de sti present. — Respós Zambô: — No, no, messer, no-f dubité, a’ i farò mi bé volentera; — e volta i spali e ol torna a ca’. Avend sentit Viviá i zentilezi e i bèi portament poltroneschi del Zambô, e che l’era golôs, e che per esser afamat ol mangiava oltra misura, e pò per che a ’l no ghe piasiva ol so lavorá, ol cazá fò de ca.

Ol pover dol Zambô, vedendo-s fò de ca e no savend dove andá, se delibrá d’andá a Roma e prová se ’l podiva trova meiôr ventura che ’l n’aviva trovat de za. E ixí com l’aviva pensat, ixí ol fé. Essend zont Zambô a Roma, e cercand e recercand parô, a’l s’imbaté a trová ü marcadant ch’aviva nom messer Ambrös dal Mul, ch’aviva una grossa botiga de pagn, e si s’acordá con lü e comenzá atender a la botiga. E per che l’aviva provat dol malan assé, ol se delibrá d’impará ol mestér e atender a far bé. E per esser astüt e scaltrit (a bé ch’al fus gob e brut) nientedemanc in poc temp al se fé sí patric de la botiga e valent dol mestér, ch’el parô piú no s’impazava gnè in vender gnè in crompá, e fortement ol se fidava de lü, e ai so besogn se ne serviva. A ’l se imbatí ch’a messer Ambrös ghe convegní andá a la fera de Recanat con de i pagn, e vedend Zambô che’l sera fag’soficient nol mestér e che l’era fidat, ol mandá con dei robi a la fera, e messer Ambrös ol romas al govèren de la botiga. Partit che fo Zambô, vols la fortuna che messer Ambrös s’amalas d’una infirmitá sí toribola e granda d’una insida de corp, che in pochi dí ol cagá la vita. Vedend la moiér, ch’aviva nom madona Felicèta, che l’era mort ol marit, da gran dolôr e passiô che l’avé, quasi che anche ela no tirá le calzi, pensando-s dol marit e dol desviament de la botiga. Intis Zambô la trista novela dol parô che l’era mort, ol torná a la volta de ca, e si portá de la grazia de Dé, e si atendiva a fá de li facendi. Vedend madona Felicèta che Zambô se portava bé, e a’ sí atendiva a grandí la botiga, e che l’era compid ol an de la mort de messer Ambrös so marit, e temend de no perder Zambô un dí co i aventôr de la botiga, se consegiá con certi so comari, se la ’s doviva maridá o no, e si la ’s maridava, la dovès tuór per marit Zambô, fatôr de la botiga, per esser stá longament col prim marit e aví fatta la patrica dol govèren de la botiga. I boni de le comari parendo-g ch’ol fos ben fag’, se fé le nozi: e madona Felicèta fo mogiér de ser Zambô, e Zambô fo marit de madona Felicèta.

Vedendo-s ser Zambô levat in tanta alteza, e de aví moiér e sí bela botiga de pagn col grand inviament, scrisse al so pader com l’iera a Roma e della gran ventura che l’aviva catada. Ol pader, che dal dí che ’l s’era parti fin a quel ora no avia mai sentí novela né imbassá de lü, ol morí d’alegreza; ma Bertaz e Santí n’af gran consolaziô.

Venne ol temp ch’a madona Felicèta che besognava un par de calzi, ché le sò i era squarzadi e roti; e dis a ser Zambô, so marit, ch’a’l ghe-n dovès fa lü un pér. Ser Zambô ghe respós che l’aviva alter che fa, e che se l’era roti, ch’a’la se l’andas a conzá, a repezá e a taconá. Madona Felicèta, ch’era usada morbeda sot l’alter marit, dis che la no n’era usada de portá calzi arpezadi e taconadi, e che la-g ne voliva de boni. E ser Zambô ghe respondí che a ca soa s’usava ixí e che no ’l ghe le voleva fa. E ixí contrastand e andand d’una in l’altra parola, ser Zambô alzá la ma e s’ghe de una mostazada sí fata in sòl mostaz, che la fé andá d’inturen. Madona Felicèta, sentendo-s dá de i bòti a ser Zambô, no voliva gnè pati gnè pacenza, e con burti paròi ol comenzá vilanizá. Ser Zambô, che se sentí tocá in sü l’onòr, la comenzá travasá co i pugn de bé in mèi, talmentre che in fi la povrèta convegní aví pacenza. Essend za trapassat ol cald e sovrazont ol fred, madona Felicèta domanda a ser Zambô una fòdra de seda da covrí la so peliza, per che l’era mal condizionada; e per che ol fos cert che la fos strazada, la ghe la portá a mostrá. Ma ser Zambô no ’s cura de vedí-la, ma ’l ghe respós che la la conzas e che la la portas ixí, ché da ca soa no s’usava tanti pompi. Madona Felicèta, sentendo tai paròi, se dosdegná fortement e dis che la la voliva in ogni muód. Ma ser Zambô ghe respondiva che la dovis tasí e che no ’l fès andá in colera, che sarèf mal per le, e che no-g la voliva fá. E madona Felicèta instigandòl che la voliva che ’l ghe la fès, l’ü e l’alter intrá in tanta furia de colera, che i no-g vediva de i öc’c’. Ma ser Zambô, segond la so usanza, con ü bastô la comenzá tamussá e fag’una peliza de tanti bastonadi, quanti la ne pos mai portá; e la lassa quasi per morta. Vedend madona Felicèta l’anim de ser Zambô inversiat contra de le, con alta vòs la comenzá maledí e biastemá ol dí e l’ora che mai se n’è parlá e chi la consegiá che la ’l tolès mai per marit, digand: — A sto muód, poltrô, ingrat, ribald, manegold, giot e scelerat? Quest è ol premi e ol guidardô che te-m rendi dol benefici che t’ho fag’, ché, de me vil famèi che t’eri, t’ho mi fag’parô non solament de la roba, ma ancora de la propia mia persona? e ti a sto muód me trati? Tas, traditôr, che a ogni muód a te n’empagherò. — Ser Zambô, sentend che madona Felicèta cresciva e moltiplicava in paròi, te la giocava süs al bèl polit. L’era vegnuda a tant madona Felicèta, che, com la sentiva che ser Zambô parlava o se moviva, la tremava com la fòia al vent, e se’s pissava e cagava sot d’angossa.

Pasada che fo l’invernada e vegnüd l’instad, l’acadé a ser Zambô de andá per certi so fazendi e per scodí certa quantitá de denér da debitori de la botiga a Bologna, e ghe convegniva stá assé zornadi; e dis a madona Felicèta: — Felicèta, te fo a saví c’ho mi do fradèl, tug’do gobi com a’ sogn a mi; e sí a’ i me somegia sí fatament, ch’a’ no sém cognosüdi l’ü da l’alter, e chi ne vedès tug’tri insembra, a’ i no sarèf di qual fos mi e qual fos lôr. Guarda se per ventura a’ i se imbatis a vegní in sta tera e che a’ i volès alozá in ca nostra, fa che per nient ti no i recevi in ca’, per che a’ i è tristi, sceleradi e scaltridi, ch’a’ i no te fès un a te levavi e se n’andas con Dé, e che ti romagnis co le ma pien de moschi; e si so che ti i alberghi in ca, a ’t farò la pïü grama fomna che s’atrovi al mond. — E deti sti paròi se partí.

Partit che fo ser Zambô, no pasá dés dí, che Bertaz e Santí, fradèi de ser Zambô, arzons a Roma, e tanc’i andá cercand e domandand de ser Zambô, ch’a ’g fo mostrá la botiga. Vedend Bertaz e Santí la bela botiga de ser Zambô, e che l’era fornida sí bé de pagn, a’ i stét fort sovra de sí, maravegiando-s grandement com’era possibol che l’avès in sí poc temp fag’tanta bela roba. Stand ixí tug’do in sí fata maravegia, a’ i se fé dinanz a la botiga, e domandá ch’a’ i voliva parla con ser Zambô; ma ghe fo respós che no l’era in ca, gna ne la tera, ma s’a’ i ghe besognava qualcosa, ch’a’ i comandas. Respós Bertaz che volentera l’arèf parlá con lü, ma no-s ghe trovand, ch’el parlerèf con la soa moiér; e fata ciamá madona Felicèta, la vegní in botiga, e tantost ch’eia vist Bertaz e Santí, subit ghe de una fita al cuór ch’a’ i no fos so cognadi. Bertaz, vedüda la fomna, dis: — Madona, sé-f vu la mogiér de Zambô? — E ela ghe respondí: — Made-sí! — Dis in quella fiada Bertaz: — Madona, toché-m la ma, ch’a’ som fradèl de Zambô, vos marit, e vos cognadi. — Madona Felicèta, che se recordava de i paròi de ser Zambô so marit, e in sema ancora de i bastonadi ch’a’i ghe dava, no-g voliva tocá la ma; pür a’ i-g dé tanti zançeti e paroleti, che la ghe tocá la ma. — Subit che l’avi tocat la ma a l’ü e a l’alter, dis Bertaz: — O cara la me cognada, dé-n un pò da fa colaziô, ch’a’ se morom da la mala fam. — Ma ela per nient no ghe-n voliva dá; pur in fi a’ i saví tant ben dí e tant ben zarlá e tant ben pregá, che co i so polidi paròi e molesini pregheri madona Felicèta se moví a compassiô e si a’ i mená in ca’, e si ghe dé ben da mangiá e mèi da bif, e per zonta a la-g dé ancora alozament da dormí.

No i era passadi apena tre dí, che stand Bertaz e Santí in razonament co la cognada, ser Zambô azons a ca; e avend sentüt madona Felicèta che l’era vegnüt ol marit, a’ la romas tuta contaminada, e per la paura che l’aviva, a’ la no saviva che la dovès fa per che i fradèi no fos vedüdi da ser Zambô. E no savend alter che fa, a’ i fé andá belament in la cosina, dov’era un avèl che denter se pelava i porc; e tal qual l’era, el levá sü e sí i fé cazar-s lá sot. Vegnüd che fo ser Zambô de sü e vedüda la moiér tuta scalmanada nel volt, a ’l stét sovra de sí dapò dis: — Che cosa hé-t, ch’a ’t vedi ixí scalmanada? Qual cosa ghe def esser. Arest mai quale bertô in ca’? — Ma ela bassament ghe respondiva che la no aviva nient. Ser Zambô pur la guardava, e a’ si-g disiva: — Cert ti-m dé aví fag qual cosa. Avrest mai per ventura i me fradèi in ca’? — Ela a’la ghe respòs a la gaiarda che nò. E lü ol comenzá zugá dol bastô a la so usanza. Bertaz e Santí, che stava sot ol avèl da i porc, sentiva el tug’; e si aviva tanta paura, ch’a’ i-s cagava sot, gnè i aviva ardiment de mover-s gnè crolá. Ser Zambô, avend mis zò ’l bastô, se mis andá da per tug’cercand la ca’, s’a ’l trovava vergótt; e vedend ch’a ’l no trovava negú, ol se quetá alquant, e se mis a fa certi so facendi per ca’: e ghe stet longament in tal laôr, talment che da la paura, dal gran cald e da la spúza smesurada dol avèl da i porc, i pòver Bertaz e Santí cagá l’anima d’angossa.

L’era zonta l’ora ormá che ser Zambô soliva andá a la piaza a fá, com fa i bô marcadant, di facendi; e se partí de ca. Partit che fo ser Zambô de ca, madona Felicèta andá al avèl per vedí de mandá via i cognadi, a-zò che Zambô no i trovas in ca; e descovert ol avèl, a’i trova tug’do sbasidi, ch’a’i pariva propriament do porzèi. La povereta, vedend ü tal lavôr, l’entrá d’afan in afan. E per che ser Zambô no saís tal novela, tostament cercá de mandá-i fò de ca’ ch’a’ no se savis, gnè gnesü se n’avedis. E per quant ho intis, in Roma a ’l gh’è un consuét che, trovando-s algü forester o pelegri mort per strada o ne li casi de qualcü, a’ i è levadi da certi pizegamort deputadi a tal ufici, e si a’ i porta a le muri de la tera, e sí a’ i trá nol Tever e i manda a seconda, talment che mai a’ no-s poi saví gnè novela gnè imbassada de lôr. Essend andá per sort madona Felicèta a la finestra per vedí de qualcü so amig da fa mandá via i corp mort, per bôna ventura pasava ü de sti pizegamort; e sí la ghe fé intender che l’aviva ü mort in ca e che ’l vignès a levá-l e portá-l nol Tever segond ol consuét.

Aviva per inanz Felicèta tolt ü de i corp mort de sot dol avèl, e l’aviva lassat apres ol avèl in tera; e vegnüd che fo de sü ol pizegamort, la gh’aidá a meter ol corp in spala, e sí ghe dis gh’a ’l tornas ch’a’ la ’l pagherèf. Ol pizegamort, andat a le muri, ol gittò nol Tever; e, fag’ol servisi, ol torná da la dona che ghe dés ü fiori: che tag’ghe vegniva de l’ordenari dol so pagament. Fi ch’ol pizegamort portá via ol corp mort, madona Felicèta, ch’era scaltrida, aviva trat fora dol avèl l’alter corp mort, e sí l’avia conzat a pè dol avèl com stava l’alter; e tornat ol pizegamort da madona Felicèta per aví ol so pagament, dis madona Felicèta, — Hé-t portat ol corp mort nol Tever? — Respòs ol pizegamort: — Madona, sí. — L’hé-t gita déter? — dis la dona. E lü ghe respòs: — Com, se l’ho mi trat déter? E de che sort! — Dis in quella fiada madona Felicèta: — E com l’hé-t gitá déter nol Tever? Guarda mò un pò se l’è ancora qua. — E guardand ol pizegamort ol corp mort, e credend verament ch’a ’l fos quel, ol romas tuc’sbigotit e svergognat; e rognand e biastimando-l tutavia, el se ’l tols in sü li spali e s’el porta sü l’arzer, e sí ’l gitá anche lü nol Tever, e sí ol sté a vedi per un pèz andá a segonda.

Tornand indré ol picegamort da madona Felicèta per aví ol pagament, ol se incontra in ser Zambô, terz fradèl, che andava a ca; e vedend ol pizegamort ol dét ser Zambô che tant someggiava a quéi alter che l’aviva portá nol Tever, a ’l ghe ven tanta colera, ch’a ’l gitava fuóg e fiama da tuti li bandi: e no podend soportá tal scoren e credend verament ch’a ’l fos quel che l’aviva za portá nol Tever, e ch’a ’l fos qualche mal spirit ch’a ’l tornas indré, ol se ghe mis dré con la manoela ch’ol aviva in ma, e a’ sí ghe tirá inturen la testa a ser Zambô, digand: — Ah poltrô, manigóld, che credi-t che tug’ ancuö te voia sta a portá nol Tever? — e tuta fiá te t’ol manestrava de sí fata manera, che ’l pover de ser Zambô a colpi de bôni bastonadi anche lü se n’andá a parlá a Pilat. E tolt in su li spali ol corp, che no l’era quasi bé mort, ol gittá nol Tever; e ixí Zambô, Bertaz e Santí malament finí la vita sova. E madona Felicèta, intendüda la novela, a’ la fo grandement alegra e contenta, ch’a’ l’era uscida de tanti travai e retornada ne la so libertá com a’ l’era per inanz. —




Precedente - Successivo

Indice | Parole: Alfabetica - Frequenza - Rovesciate - Lunghezza - Statistiche | Aiuto | Biblioteca IntraText

Best viewed with any browser at 800x600 or 768x1024 on Tablet PC
IntraText® (V89) - Some rights reserved by EuloTech SRL - 1996-2008. Content in this page is licensed under a Creative Commons License