IntraText Indice | Parole: Alfabetica - Frequenza - Rovesciate - Lunghezza - Statistiche | Aiuto | Biblioteca IntraText | Cerca |
I link alle concordanze si evidenziano comunque al passaggio
I TRE AMICI.[1]
Tre amici arrivarono una sera ad una piccola osteria di campagna e fecero una cena frugale. Poscia, prima di andare a letto, dissero all'oste, che la dimane, prima di ripartire, volevano far colezione. L'oste gli rispose, rincrescergli molto di doverli prevenire, che la cosa era impossibile; perchè, oltre quello che aveva loro dato, non gli avanzava in casa se non un quarto di tacchina, un piccolo panetto ed il vino, che vedevano, nella bottiglia, poco più di un bicchiere. Gli amici si trovarono male. Ma, decisi di consumare quel poco, che vi era, e se non tutti uno almeno mangiare, fissarono, che colui fra di essi, che nella nottata avesse fatto il sogno più bello o più brutto, avrebbe fatta colezione la dimane e gli altri sarebbero rimasti senza. Così venne combinata la scommessa in presenza dell'oste, che nominarono giudice de' sogni, che avrebber fatto. E se ne andarono a riposare. Uno di essi, svegliatosi la mattina all'alba e sentendo appetito, andò in cucina; e, preso dall'armadio il pane, la tacchina ed il vino, mangiò e bevve tutto. Alzatisi gli altri, il trovarono con l'oste, che fecero sedere in un vecchio caregone, perchè decidesse della qualità e del merito de' sogni di ciascuno. Il primo narrò, di aver sognato di ascendere in paradiso e di godervi tutti i piaceri della beatitudine, i quali eran tali e tanti, da non potersi da umano labbro raccontare; e concluse non potersi fare un più bel sogno. L'altro disse, d'aver sognato di precipitare nello inferno, sottostandovi a tali e tanti patimenti, e soffrendo tale e tanto spavento, da rimaner tuttora sbigottito. L'oste osservò al primo: - «È innegabile, il vostro sogno esser bellissimo.» - E volgendosi al secondo gli diceva: - «È del pari innegabile, il vostro sogno esser orrendo. Ora sentiamo il terzo.» - Ed il terzo, calmo e ridente, raccontò, che aveva sognato, essere i suoi due poveri compagni morti, assunto l'uno in Paradiso, e precipitato l'altro all'Inferno. Che, pe' dogmi della nostra santa religione, da que' luoghi, o bene o male che vi si stia, non si ritorna in questo mondo; e difatti di quanti son partiti per andarvi, nessuno è mai tornato. Persuaso quindi, nessuno de' due aver più bisogno di colezione, si era alzato; e, credendo di dover partir solo, avea mangiato quanto vi era e beuto il poco vino avanzato. L'oste rise di cuore dello ingegnoso trovato; e decise, che, per quanto bello il sogno del primo degli ospiti ed orrendo quello del secondo, il più logico era però il terzo: e che non v'era da ridire sul fatto. E condannò i due digiuni a pagar tutta la spesa nella sua locanda. I perdenti trovaron giusta la sentenza e l'accettarono; e, saldato il conto, si licenziarono, proseguendo il viaggio con l'intenzione di fermarsi alla prima taverna per istrada e mangiarvi a sazietà, come fecero.
[1] Tolgo questa novella da un zibaldone manoscritto di aneddoti e facezie popolari, raccolti in Castrocaro dal Dottor Ludovico Paganelli, che lo ha gentilmente messo a mia disposizione. Il presente racconto è uno de' pochi compresi nel zibaldone, che non sia indecentissimo. Vedi Giraldi. Ecatonmiti. Dec. I. Nov. III. - «Si ritrovano tre uomini insieme, senza aver altro, che mangiare, se non una picciola schiacciata. Sono a contesa di chi debba essere. Conchiudono, che ella si sia di chi più nobil sogno farà de' tre. L'uno, che era soldato, lascia gli altri due colla loro sapienza scherniti.» - Casalicchio, VI. I. VI. Chi cerca d'ingannare il più delle volte resta ingannato. - Pitrè. (Op. cit.) CLXXIII. Lu Monacu e lu Fratellu. - Riunisco, in quest'ultima nota del volume, un gruzzoletto di novellette e facezie milanesi di vario genere.
Ona volta, gh'era ona festa in d'on paes; e gh'era un, che l'ha ditt, ch'el voreva andà anca lu a vedè sti fest. E gh'era tanta gent. El ven sira; e, per andà a cà, l'era tropp tard. E lu, el dis: - «Me fermaroo chì a dormì.» - El va in d'ona osteria; gh'è minga sit. El va in d'on'altra osteria; e là ghe disen, che gh'era on fraa, che l'era in d'on lett grand, e, se lu l'era content a dormigh insemma, che sarèssen andà a ciamagh, se l'era content anca lu. Lu, el se contenta. Van del fraa; ghe dimanden, se lu, l'era content de dormì insemma a on alter forestee, che gh'era capitaa. Sicchè lu, el gh'ha ditt: - «Sì, mi sont content; ma bisogna digh, che mi gh'hoo ona imperfezion, che foo di vent cald.» - L'alter, el dis: - «Ben, fa nient; perchè gh'hoo anca mi ona imperfezion: foo di vent fredd293.» - E lu, prima de andà a dormì, el tœu su on boffett e se le porta in lett. El va in lett, el se volta vun d'ona part e vun d'on'altra. Ven, che el fraa el comincia a fa sti vent cald. Quell'alter cascia el boffett in mezz i gamb e pfu! pfu! pfu! Quell'alter, el dis: - «Che frecc!» - «Ma, cara lu, ch'el scusa! lu iè patiss cald e mi i patiss frecc!» - E allora quell là, el fraa, tutt rabbiàa, voltess dell'altra part, mettess in sulla sponda. E quell'alter, tutt content: - «Almen, adess, se ghe vegnerà di vent cald, anderan giò della sponda del lett e minga adoss a mi.» -
II. EL CURAT, CHE L'ERA IGNORANT COMÈ.
Ona volta, gh'era on curat e l'era ignorant comè, ch'el saveva nanca quanti dì gh'aveva ona settimana. El metteva ona fassinna tutt'i dì in d'on monton; e, quand ghe n'aveva ses, el dì adrèe el diseva messa, perchè el diseva che l'era festa. Ona volta, la serva, la s'è ricordàa pu de portà ona fassinna; e lu, l'ha cuntaa, eren appenna cinq, e el dì adree l'ha vorsuu dì no messa, e l'era festa. El secrista, la mattinna, l'è andaa su in stanza a digh de levà su, che l'era già sonàa el terz de messa; e lu, el diseva, che l'era minga festa; e l'ha minga vorsuu levà su e el gh'ha faa perd messa a tutti i paisan. Allora, sti paisan, tanto rabbiaa, han dà su on ricors a l'arcivescov; e l'arcivescov, el gh'ha mandàa a dì, ch'el saria vegnuu lu a vedè, se l'era vera quel, che diseven. Allora, el curat, a sentì sti robb, el s'è stremìi, l'è cors a casa in la Perpetua a contagh; e allora, la Perpetua, la gh'ha ditt de stremiss no, che l'era nient; e - «Ch'el me lassa fa de mi!» - L'ha faa buj on gran caldaron d'acqua; e l'ha missa denter in di aquasanteri in gesa e l'ha gh'ha ditt: - «Adess el vedarà, come saran consciaa polit i paisan!» - A la mattinna istessa, l'è arrivàa l'arcivescov; el curàa, l'ha menàa in gesa e el gh'ha ditt: - «Adess el vedarà quanti vers fan i paisan.» - I paisan saveven nient, metten dent la man in l'acquasanta per segnass e s'hin miss adrèe a saltà in aria per el dolor, ch'han sentìi. E allora, el curat, el gh'ha ditt: - «El ved, scior arcivescov, se sont mi o lor ch'hin matt?» - Allora, l'arcivescov, el gh'ha daa on gran rimprover ai paisan, e el curat l'è tornàa a stà lì anmò in l'istess paes.
La panzanega l'è bella e finida.
Ona volta, gh'era on paisan. El passava via de la casa d'on fattor, e l'ha vist là tanti bej pollit, e gh'è vegnuu la gola e de robbann vun. E l'ha faa per robball e gh'è restàa in man la cova. A pasqua, quand l'è andaa a confessass, el gh'ha cuntaa che l'ha faa per robbà la pola. E el pret, el gh'ha ditt, che valor podeva avegh. E lu, el gh'ha ditt, che la poreva varè on vott lira. Allora, el pret, el gh'ha ditt, de portaghi là, per far dì tant ben per i mort. Allora, sto paisan, el ghe dis: - «Ma mi, l'ho minga robbada, mi!» - E el pret, el ghe dis: - «El peccàa l'hi faa istess.» - El paisan, per ciappà l'assoluzion, el gh'ha promess, che el gh'avaria portaa i danee. E de nott, el seguitava a pensà, e gh'è vegnuu in ment de ciappàa on poo de carta e bagnalla e mettegh dent on poo de moneda. Alla mattina, inscì ben l'ha faa: l'è andàa in del pret, cont sti danee in la carta bagnada e l'ha miss dent el palpirœu in del cappell. E el gh'ha ditt: - «Sur Curat, sont chì. Che ie tira fœura del cappell, i danee.» - El curat, el gh'ha ditt: - «Demmi vu.» - E el paisan: - «No, no: l'è mej, che ietira su lu.» - Allora, el curat, l'ha faa per tirà su el palpirœu; e la carta l'era bagnada e la s'è rotta; e donca, gh'è restaa dent i danee in del cappell e el paisan ghe l'ha dada come el vent. E el curat, el vosava: - «Vuj! m'è restaa in man domà la carta!» - E el paisan, el gh'ha rispost: - «Anca mi, m'è restaa in man domà la cova.» - L'è finida.
Ona volta, gh'era ona sciora, che la gh'aveva in cà ona serva; e l'era tant avara! La voreva minga dagh de mangià. E, ona volta, la s'è amalada sta serva, e la s'è ciappaa puntigli e l'è andada semper a mangià a ca soa. E la padronna la ghe dimandava: - «Cossa te gh'het, dì, che te manget pu?» - La serva, la gh'ha ditt: - «Sont amalada; sont stada vott dì senza mangià; e adess gh'hoo famm pu.» - La padronna, l'ha ditt: - «Provaroo anca mi a sta vott dì senza mangià, per vedè, se me ven famm pu anca a mi.» - Quell di trii o quatter dì l'è andada innanz; e pœu, quell di cinq dì, l'è stada pu bonna de levass su de la gran famma; e l'era pu bonna nanca de parlà. La seguitava a fa segn con duu dit, che ghe calava296 apenna duu dì a finì. E la serva, l'ha veduu che la parlava pu, l'è andada a ciamà el pret. El pret, el ved che la fa semper segn con sti duu dit, el gh'ha dimandaa a la serva, cossa la voreva dì con sto segn. E lee, la diseva, sta serva, che, intant che l'era in vitta, la diseva semper, che la soa sostanza l'era de spartì in duu, al curat e a la serva. E gh'andava là tutt i so parent; e ghe diseven, cosse la voreva dì? perchè la fava sti segn? E ie diseven a tutti, che la lassava la soa sostanza a duu. El pret, l'ha faa giò el so testament lu; e, quand l'è morta, han ciappàa lor duu tutt coss.
Ona volta gh'era on scior, ch'el gh'aveva in nomm: - «Abbaa, che mangia e bev senza pensà.» - E gh'è andàa là el Re; l'ha veduu fœura sto cartell; el ghe dis: s'el gh'aveva minga de pensà, el ghe dava lu de pensà. El gh'ha ditt de fà in vott dì i tre robb, ch'el diseva lu. Vunna, de savè digh quanti stell gh'era in ciel298, quanti brazza de corda ghe voreva per andà in ciel e cossa el pensava lu. El cœugh, el vedeva, ch'el so padron el cantava pu; l'era semper con la testa poggiada al tavol; e el gh'ha domandàa cossa l'è, ch'el gh'aveva. E lu, el gh'ha cuntàa su. El cœugh, el gh'ha ditt, s'el ghe dava la metà de la soa sostanza, el ghe despediva lu sta robba. El gh'ha ditt de dagh la pell d'on asen mort, on carrett de corda e el so ponc e el so tabarr. E l'è andàa lu del Re, sto cœugh. E el Re, el gh'ha ditt: - «Sicchè, quanti stell gh'è in ciel?» - E el gh'ha ditt: - «Ch'el cunta sti pel de st'asesin chì, ch'el savarà quanti stell gh'è in ciel.» - E el Re, el gh'ha ditt de cuntaj lu; e el gh'ha responduu, che la soa part l'era già cuntada, che adess el toccava al Re a cuntaj. E el gh'ha ditt: quanti brazza de corda ghe voreva per andà in ciel. E lu, el gh'ha ditt: - «Tì, ciappa la corda de andà su finna in ciel» - e pœu de vegnì giò e cuntà quanti brazza eren. E pœu, el gh'ha ditt: - «Coss'è che pensi mi?» - «Lu, el pensa che mi sia on abbàa e invece sont el cœugh e gh'hoo chi la cazzirœula de fagh provà el brœud.» -
Gh'era ona donna, che ciamaven Chiara. L'era povera; l'andava a cercà la caritàa e a tœu su el rud300 per i strad. On dì l'ha trovàa ona gianda de zucca e l'ha piantada. Poch temp dopo, de quella gianda è cressùu ona pianta, che la rivava finn a al ciel. So marì, el ghe dis: - «Te dovariet rampegà su quella pianta; e andà del signor, a domandagh, de dann almen pan assèe.» - E lee, l'andava su e - «Tacch, tacch!» - «Chi l'è?» - «L'è la povera Chiara, che gh'ha bisogn ona grazia.» - Allora, el signor ghe rispondeva: - «Che grazia te vœut?» - «La grazia de avegh almen pan assèe.» - «Va, che el pan assèe te ghe l'avaret.» - Dopo, el marì, el ghe diseva de tornà anmò in ciel, a cercà la grazia, d'avegh la minestra tutt i dì e la carna a la festa. E el signor: - «Te gh'avaret la minestra tutt i dì e la carna a la festa.» - Ma el marì, mai content, el ghe diseva de tornà sù, per domandà la carna tutt i dì e la tavola a la festa. El signor, semper bon, i ha vorrùu contentà anca in quest. El marì, el torna ancamò a dì de cercà la tavola tutt i dì e la carozza per andà a spass. El signor: - «Te gh'avaret la tavola tutt i dì e la carozza per andà a spass.» - Dopo, la gh'ha dimandàa al signor el titol de contessa per lee e de cont per so marì. Ma el signor, l'ha perdùu la pazienza; el gh'ha rispost: - «Va, che ti te saret ona stronzessa e to marì on stronz.» - La pianta, la s'è spezzada e l'è borlada in del rud insemma ai dùu mai-content301.
Ona volta, gh'era on Re; e sto Re, el gh'aveva ona tosa; e lu, l'ha semper tegnuda in collegg, finchè l'è stada granda. Quand l'è stada granda, l'ha tirada a cà; e el gh'ha dimandàa, se la voreva maridass o cosse l'è che la voreva fà. E lee, la gh'ha ditt, che la soa vocazion l'era d'andà monega. E lu, el gh'aveva domà che sta tosa, el ghe rincresséva. E lu, puttost che mandalla lontan, l'ha fabricàa on convent in de l'istessa citàa. E lee, allora, la restava la superiora. El Re, l'aveva fàa on lascet de tanti ben, de tanti feudi, per quej, che voreven andà monegh e che podeven minga; el ghe aveva lassàa de viv con sti fondi. I pisonant303 aveven semenàa304; e gh'è vegnùu giò dodes occh salvategh e gh'han mangiàa su tutt el gran. Sti pisonant hin andàa a dighel a la superiora, che lor han semenaa e che sti occh han mangiàa su el gran e che lor podeven fà pu raccolta. E la superiora, la gh'ha ditt: - «Ben, andèe a cà e disìj che vegnen chì, in del cortin rustegh, che i ciama la mader badessa.» - E lor, i pisonant, prima de mandà là i occh, n'han ciappàa vunna; e l'han fàda cœus e l'han mangiada: e lor credeven de falla franca, che la mader badessa l'avess minga savuu. I occh hin andàa propi de bon, perchè lee, la superiora, l'era ona santa. Hin andàa, e lee l'ha fàa la correzion a sti occh e la gh'ha ditt: - «Cossa gh'entrèe vialter a mangià el gran de la mia campagna? l'è voster el gran?» - I occh staven lì a scoltà305. Dopo d'avegh dàa quella correzion, che la gh'aveva de dagh, la gh'ha dàa la benedizion e i occh hin andàa in alt, ma hin andàa via no, perchè ghe mancava la soa compagna. E lee, iè torna a benedì la segonda volta e lor ghe faven festa, vosaven, ma andevan via no, perchè voreven la soa compagna. E lee, lee i ha tornàa a benedì quella di tre volt e l'ha veduu che andaven minga, e lee l'ha mandàa a ciamà i pisonant, e la gh'ha dimandàa: - «Coss'avii fàa a sti occh? Disimm la veritàa, e guardèe ben de dì la bosia.» - E lor gh'han ditt: - «Nun, pœu, s'emm de dì la veritàa, quand emm vist, che vegniven chì, nun emm storgiùu el coll a vunna e l'emm mangiada.» - E lee, la ghe dis: - «Cossa gh'entrèe vialter de mangià i occh? hin voster?» - E lor gh'han ditt: - «No; hin minga noster.» - E lee, la gh'ha dimandàa: - «L'avii mangiada tutta?» - E lor gh'han ditt: - «Gh'emm là quattr'oss in la biella306.» - E lee, la gh'ha ditt: - «Porteemi chì, tal e qual hin; tocchej no.» - E lor gh'i han portàa, e i ha fàa press cont i man inscì in d'on pugnœu, e gh'è sortìi fœura l'oca viva, e gran festeggio! L'è andada insemma i so compagn; e tutt i so compagn307 han fàa gran festa a la mader badessa. E lee, i ha benedìi; e la gh'ha ditt de andà de quella part, ch'hin vegnùu.
VIII. GIOVANN
Gh'era ona volta on fiœu, ch'el se ciamava Giovann: e on dì, l'è andàa a predica. El pret, che gh'era su a predicà, el diseva, che bisognava passà per ona strada stretta e spinosa per andà in paradis. Alora el Giovann, el corr a casa de la soa mamma; el ghe dis: - «Damm duu pan e des centesim, che vuj andà in paradis.» - E la soa mamma ghi ha dàa. E lu, el va, el va, el se trœuva su ona bella strada; e l'ha seguitàa a girà, ma l'ha mai trovàa quella stretta e spinosa. El va ancamò; e el trœuva finalment sta strada. Alora lu, tutt content; el tira su i calzon finna a metàa gamba, el va denter in sta strada. Ma, tutt i moment, el borlava in terra e el se insanguinava tutt. Ma l'ha fàa tant, che el gh'è reussìi andà finna in fin. Quand l'è in fin, el ved ona casa; e lu l'ha credùu, ch'el fuss el paradis, e el se mett a vosà: - «Ah Signor, sont chì anca mi in paradis con vu e cont la Madonna!» - Alora ven fœura on fràa (perchè quella casa l'era on convent de fràa) e el ghe dis: - «Ah el me poer fiœu, come te set insanguinaa!» - E l'ha ciappàa in brasc; e lu insemma a i alter fràa, l'han miss in lett. Ma de lì on poo de temp, hin minga bastàa i cur di fràa e l'è andàa propi in paradis.
IX. SANT'AMBRŒUS E I TRE TOSANN
Gh'era ona volta tre tosann pover pover, che saveven minga come fà a viv; e gh'aveven minga de mamma e minga de papà. E sti poer tosann, ghe toccava andà a messa vunna a vunna, perchè gh'aveven un vestii sol intra tre. On dì, passa via Sant'Ambrœus della casa de sti tosann e el ved sul tecc i angiol a ballà. E lu, el val denter; e el ghe dis a i tre tosann: - «Chì l'è, che sta chì in sta porta? Sii domà vialter?» - E lor ghe disen: - «Sì, semm domà nun; ma semm pover pover e gh'hemm minga de mangià.» - Allora lu, el dis: - «Ben, mi soo, ch'el signor el m'ha fàa capì, che vialter sii bonn.» - El gh'ha miss sul tavol ona borsa de danee; e el gh'ha ditt a sti tosann: - «Ve doo sta borsa, che pussee en tiraree fœura de danee, pussee ghen sarà denter308. Ma se vialter sarii cativ e consumarii i danee, guardee, che el signor el ve castigarà.» - On mes dopo, el torna a passà via. El guarda sul tecc, e invece de vedè i angiol, el ved i ciapitt, che balleven. Allora lu, el corr in casa di tosann; el ved là tanti giovin e lor vestii de seda, e la casa tutta in lusso e preparàa di disnaa de princip. Alora, lu, el va adasi adasi, el porta via la borsa e pœu el ghe dis a i tosann: - «Hin quest i promess, che m'avii fa de vess bonn? e l'è quest el ben, che ghe vorii al signor? Vialter no salvarii l'anima, se no andarii in d'on desert a fa penitenza e a morì là.» - I tosann, alora, s'hin pentii; e hin cors in d'on desert, in dove no faseven che piang e pregà. Quand hin mort, s'è vist tre colomb a volà in ciel. Eren l'anima di sti tre tosann.
Gh'era ona volta on fiœu, che se ciamava Ciccin Borlin309. E la soa mamma, on dì, la ghe dis: - «Mena i bœu a mangià in quel praa là. Te faroo on bel chisciœu310; tel mangiaret intant, ch'el bœu, el mangia.» - Ciao, el fiœu el va cont el chisciœu e el bœu. Quand l'è là, el sent ona vos sott terra, che la dis: - «Ciccin Borlin, cascia dent el to didin, in del chisciotin311 e te vedaret tanti bej robb.» - Lu, l'ha casciàa denter; ma apenna l'è staa dent el dit, el s'è trovaa sott terra; el s'è trovaa cont ona stria veggia veggia, che l'ha miss in caponera, e l'ha lassaa dent on mes. Quell di duu mes312, la va là attacch a la caponera, e la dis: - «Gigin Borlin, cascia fœura el to didin, per vedè se te set deventaa grassin.» - E lu, invece de cascià fœura el dit, l'ha casciaa fœura on ciod. E la veggia, la fa: - «Sta denter, sta denter, che te see magher ancamò.» - De lì a on poo de temp, i tosann de la stria ghe disen a la soa mamma: - «Nun vœurem mangià el Ciccin Borlin; grass sì, grass no, nun el vœurem mangià.» - E la veggia, la fa: - «Com'hoo de fà a fall morì?» - «Ti, tirel fœura della caponera; e mett su on caldar d'acqua bujenta313; e digh, de fà sott et fœugh. Quand l'è drèe a fà sott el fœugh, vagh de drèe, ciappel per i gamb e buttel denter in del calder de l'acqua calda.» - Ciao, i tosann van via; e la mamma, la va a tirà fœura Ciccin Borlin de la caponera, e la ghe dis: - «Ven chì, a fà sott el fœugh.» - E lu, el dis: - «Mi sont minga bon; famm vedè come se fà.» - E lee, la ghe fà imparà; e lu, el va de drèe, le ciappa per i gamb e le butta in del caldar. Quand l'ha buttada denter, el scappa, el va su ona pianta, el sta là tant temp. Ven a casa i tosann, e se metten a vosà: - «Ven de bass a mangià el Ciccin Borlin, mamma, che l'è cott.» - E se metten a mangià la soa mamma, che l'era in del caldar. Dopo, tiren fœura la testa de la soa mamma; e se s'hin accort, che l'era la soa mamma e minga el Ciccin Borlin. Alora, hin andàa a cercà in la caponera e in giardin el Ciccin Borlin; e l'han trovaa sulla pianta; e ghe disen: - «O Ciccin Borlin, come t'hê faa a andà sulla pianta?» - E lu, el dis: - «Ho ciappaa ona bacchetta longa longa de ferr e guzza; e pœu l'hoo fada scaldà ben ben, pœu me sont settàa su e sont andaa su la pianta.» - Alora, i strij hin cors a tœu la bacchetta de ferr rossa e se s'hin settàa su tutt e do, e hin restàa lì mort. E alora, el Ciccin l'è vegnuu giò, e l'ha ciappaa tutt i danèe di strij e l'è andaa a casa a fa el scior co la soa mamma.
XI. EL FIŒU, CHE L'È ANDAA SUL SOREE.
Gh'era ona volta on fiœu, ch'el gh'aveva el papà e la mamma, che ghe daven i bott e el voreven mandà fœura de casa. Allora, sto fiœu, el se mett a piang. El so papà el ghe dis: - «Tàs; e va a tœu l'oli314 e l'asee.» - El gh'ha daa i pestonitt per metti denter, e i danèe. El fiœu, el va; e, quand l'è a mezza strada, ghe borla giò i pestonitt e se rompen. Allora, lu, el dis: - «Ah poer a mi, come l'è ch'hoo de fà, a portà a casa l'asee e l'oli?» - Ciao, el va innanz. El va là in de l'oliatt315;, el ghe dis: - «Ch'el me daga l'oli e l'asee.» - «Dove l'è, che l'hoo de mett, car el me fiœu, che te gh'hê minga adree i amolitt?»316 - E lu, el fa: - «Che me le metta chì, l'oli in del cappell.» - «E l'asee? dove l'è, che te l'hoo da mett?» - E lu, el volta el cappell, el lassa borlà giò tutt l'oli, e el dis: - «Che me le metta chì dessora del cappell.» - Ciao, el paga; e pœu el va a casa del so papà, ch'el ghe dis: - «Dove l'è che t'he miss l'oli e l'asee, o birbon d'on birbon?» - E lu, el ghe fa vedè el cappell, e el ghe dis: - «De chi, gh'è l'aseè!» - El volta el cappell: - «E de chi, gh'è l'oli!» - El so papà, el gh'ha dàa ona filza de bott; e le manda fœura de casa. E lu, el se mett a piang e a dì: - «Dove l'è, che hoo de andà mi adess?» - Quand ghe ven in ment, ch'el gh'aveva ona zia, sciora comè, in d'on paes visin. E lu, el va. Quand l'è su la strada, l'incontra on baston, ch'el ghe dis: - «Lassem vegnì adrèe.» - E lu, el dis: - «Mi no, mi no: cossa l'è, che hoo de fann de ti?» - El baston, el dis: - «Te vedaret, che saront317 bon a quicoss.» - E ciao, el ghe va adrèe. De lì on poo de pass, l'incontra ona rœuda, che la ghe dis al fiœu: - «Lassem vegnì adrèe.» - E lu, el dis: - «Mi no; coss'hoo de fann de ti?» - E lee, la dis: - «Te vedarett, che te juttaroo.» - Dopo l'incontra on guggin318; el fa l'istess, el ghe va adrèe. Dopo l'incontra on leon; el ghe va adrèe anca lu. Dopo l'incontra on sciott de merda319; el ghe va adrèe anca lu. E vann, vann in de sta zia sciora. E lee, la gh'era minga in casa. Allora, el baston, el dis: - «Mi me scondi de dree a l'anta320.» - La rœuda, la dis: - «E mi de dree ai sidej.» - El sciott, el dis: - «E mi sul bernàzz321.» - El guggin, el dis: - «E mi me ponti denter in del sugaman.» - El leon, el dis: - «E mi voo in lett.» - El fiœu, l'è andàa sul soree322. Ven a casa la zia. Appenna denter de l'uss, el baston, el ghe dà tanti bastonad323. La fa on pass innanz; e la rœuda, la ghe corr su i pee. La va là, per tirà su on poo de fœugh col bernàzz, e la se sporca i man. La fa per sugass in del sugaman, e la se spong. Stuffa de tutt sti malann, la fa per andà in lett, el leon le mangia. Allora, el fiœu, el ven giò del soree; l'ha ciappaa tutt i danèe de la soa zia, e l'ha faa el scior.
FINE.
Quanto i cieli da noi lontani stanno?
Quanta d'acqua nel mar copia vi sia?
Ciò che nell'Indie que' selvaggi fanno?
Simile è, - «l'Istoria del beato Griffarrosto,» - che forma il canto VIII ed ultimo dell'Orlandino di Limerno Pitocco (Teofilo Folengo). Ecco le domande, che Rainero fa al prelato di Sutri:
Cerco saper da voi, quanto è vicino
Il ciel da terra in ogni regione.
Oltre di questo, dite giustamente
Quant'è dall'oriente all'occidente.
Due cose giunte a queste, intender anco
Desidero, Monsignor Griffarrosto:
Dite, piacendo a voi, nè più nè manco,
Quante son gocce d'acqua che ha l'angosto
Adriaco mar insino al lido franco,
Pigliando il Greco col Tirreno accosto.
Ultimamente, buon servo di dio,
Vorrei saper qual'è il pensier mio.
Franco Sacchetti. Novella IV. - «Messer Barnabò, signore di Milano, comanda a un abate, che lo chiarisca di quattro cose impossibili: di che uno mugnajo, vestitosi dei panni dello abate, per lui le chiarisce in forma, che rimane abate e l'abate rimane mugnajo.» -
Coss'evela la manna, ch'el signor
El fava piœuv dal ciel per i sœu Ebrej?
L'era on certo compost d'ogni savor
Fàa a boccon press a pocch come i tortej.
Sti savor se postaven de per lor
In di bocch a mesura di so idej;
Voreven figattei?... rost?... cavolfior?, -
Mangiaven cavolfior, rost, figattej.
Pur gh'han avùu anmò faccia, sti canaj,
De digh a nost signor, che n'even sacc;
E lu, al de là de bon, màndegh di quaj!
Se sera mi el signor, stampononazza!
Che voreva fa piœuv in sul mostacc
Ona manna de stronz longh quatter brazza.
Ona volta, gh'era fœura on omm in campagna a laorà; e el gh'ha ditt a on so amis, se l'andava adree insemma a lu a spass. E el gh'ha ditt de sì e el gh'ha insegnàa el sit, dov'eren de trovass lor duu. E quand ch'eren lì a la sera, gh'era lì duu bee negher. È l'han fàa andàa su a cuu indrèe. E el gh'ha fàa francà i man denter in del pel e el gh'ha ditt: - «Un'ora a andà e un'ora a tornà» - a sti duu monton; e hin andàa che pareven el diavol. Quand hin staa là, in de quel sit, ch'eren de fermass, hin vegnìi giò; e el strion, l'è andà in dove l'era de andà e l'ha lassàa lì quell'alter inscì de per lu. E quell'alter, el sentiva di robb là sulla scês e i ha cattàa, e eren tanti come burlitt e i ha mess in saccocc. E pœu è vegnuu quell'alter omm, hin andàa ancamò sul so monton e hin andàa a cà. A la mattinna, la soa mièe, minga del strion ma de quell'alter, l'ha trovàa tanti coraj in del fà el lett denter in di fœuj. E la gh'ha dimandàa al so marìi, dove l'era andàa a tœu sti coraj. E lu, el gh'ha cuntàa, che l'era andàa insemma a quell'alter e che l'ha trovàa là sti robb e i ha cattàa. Al dì adrèe, l'è andàa in campagna st'omm e el gh'ha ditt: - «In che sit l'è, che ti m'ha menàa, che hoo cattàa tanti coraj?» - E el gh'ha ditt: - «Menem ancora in sta sera.» - E luu, l'ha volsuu menà pu, sto strion, perchè l'ha fàa savè che l'era on strion.
Che in del portà del bev a on forestèe,
- «Te spanteghet el vin tutt per la camera.» -
- «Tutt è nagott, purchè se salva l'amera.» -